Absència del pare

Sem­pre que s'aborda una família en un film japonès en què d'alguna manera s'hi fa sen­tir el pas del temps s'invoca l'espe­rit de Yasu­jiro Ozu. A banda de l'estil al cap­da­vall ini­mi­ta­ble del direc­tor de Conte de Tòquio, Hirokazu Kore-Eda pot­ser sí que ten­deix a bus­car la fili­ació amb el gran Ozu, com ho pot exem­pli­fi­car Still life, però la seva última pel·lícula (Uni­machi diary, estre­nada comer­ci­al­ment a l'Estat espa­nyol amb el títol de Nues­tra her­mana pequeña) sem­bla nodrir-se d'una tendència del melo­drama hollywo­odià habi­tat per dones que for­men nuclis fami­li­ars amb l'absència de figu­res mas­cu­li­nes.

De fet, els vin­cles de les pro­ta­go­nis­tes es reno­ven i s'amplien a par­tir de la mort del pare, punt de par­tida del relat que pro­pi­ciarà la tro­bada entre tres ger­ma­nes (i alguna cosa també hi pal­pita de Txèkhov en la mesura que se'ns parla del des­a­cord entre la vida desit­jada i la real) i una altra, la petita, que des­co­nei­xien. Això perquè les tres ger­ma­nes, de dife­rents edats en la vin­tena, van ser aban­do­na­des pel pare, que va unir-se a la mare de la ger­mana petita, una ado­les­cent tímida que afronta la difi­cul­tat de madu­rar.

En absència també de les mares res­pec­ti­ves, però amb la presència d'una àvia, les tres ger­ma­nes es faran càrrec de la ger­ma­nas­tra i jun­tes, però cadas­cuna a la seva dife­rent manera, assu­mi­ran el lle­gat, la pèrdua i les feri­des. M'agrada la sen­sació que, amb la seva dar­rera pel·lícula i després de per­dre's en pro­pos­tes més fàcils i sen­ti­men­tals fins a arri­bar a De tal padre, tal hijo, Hirokazu Kore-Eda sem­bla haver recu­pe­rat la sub­ti­li­tat, l'empremta poètica i la sere­ni­tat emo­tiva.