traspàs generacional
maria palau
Deutors de Català-Roca
La Fundació Setba de Barcelona fa dialogar en una exposició el llegat del mestre amb deu fotoperiodistes actuals que se senten deixebles seus
Francesc Català-Roca no es va acabar d'entendre mai amb Salvador Dalí. No dubtava que era un geni, però el desconcentrava, i sobretot el desconcertava, cada vegada que li volia fer un retrat. “No podré amb aquest monstre!”, reflexionava, sense malícia. L'artista empordanès no parava de donar-li instruccions. Impossible fer-li una fotografia espontània, com a Català-Roca li agradava. Dalí sempre en tenia una de preparada per fer-la grossa davant la càmera. Eren dos caràcters diferents i la seva relació va ser, lògicament, breu.
Tot el contrari que amb Miró. Amb ell sí que va congeniar. Miró, un home que no acostumava a parlar gaire, es deixava portar per Català-Roca. Van tenir un vincle tan fort, van col·laborar en tantíssims projectes, que va derivar en una gran amistat de tota una vida.
Ves per on que tots tres han estat convocats en una mateixa cita. Una exposició a la Fundació Setba, Benvolgut mestre Català-Roca (fins al 23 de juny), amb molts elements d'interès. El primer, i el més important, és el que dóna sentit al títol: insistir en la importància que ha tingut Català-Roca en múltiples fotoperiodistes catalans que se senten deixebles seus. Desacomplexadament. Amb entusiasme. Si els ho demanen, ho criden als quatre vents.
La directora de l'espai, Cristina Sampere, va tenir la pensada de trucar a la porta de deu autors de reconegut prestigi per proposar-los un joc: un diàleg entre la seva obra i la de Català-Roca. Sampere va comptar amb la complicitat de Núria Gil, la conservadora de l'Arxiu Català-Roca (200.000 negatius, que aviat és dit), que des del 2007 custodia el Col·legi d'Arquitectes de Catalunya. Totes dues van escollir deu fotografies del mestre, una per a cada autor contemporani. Es van decantar per retrats de persones anònimes: una florista de la Rambla, un pagès de la Cerdanya, un músic de cobla, un saliner eivissenc... Només Colita hi va posar pegues. Ella volia treballar sobre una persona coneguda. Li van proposar Dalí. Un Dalí que Català-Roca, segurament fent un sobreesforç per tallar de soca-rel les seves boutades, va capturar en la seva plenitud amb una candidesa extrema. El Dalí de Colita és ja un Dalí crepuscular, l'any 1980, però també tendre, serè i reposat. Vet aquí quin diàleg més fascinant.
Els deu fotògrafs que han acceptat el repte han establert converses molt diferents. Uns han buscat paral·lelismes amb la forma, d'altres amb el fons. Tots s'han servit de material antic, és a dir, que han preferit no fer expressament una nova fotografia. Una manera de dir que a Català-Roca ja el duen a dins de manera natural, que no necessiten forçar cap connexió. I tots, menys un, han optat per fotografies en blanc i negre, que és com més coneixem i reconeixem Català-Roca –per bé que a finals dels anys seixanta també hi va entrar, en el món del color. “De fet, ell no parlava de fotografies en blanc i negre sinó acromàtiques”, matisa Núria Gil–. Tots menys un que és, curiosament, el seu fill, Andreu Català, continuador de la saga.
Sandra Balsells, Pepe Encinas, Joan Guerrero, Kim Manresa, Jordi Pol, Leopoldo Pomés, Txema Salvans i Tino Soriano són, junt amb Colita i Andreu Català, els participants en aquest projecte fotogràfic col·lectiu que escodrinya els valors dels retrats de Català-Roca. Per ser justos, no hauríem de parlar de retrats perquè aquest concepte no formava part del vocabulari del fotògraf. “Ell preferia parlar de personatges, perquè no li agradava fer retrats d'encàrrec. La idea de retrat com a posat preparat estava molt lluny dels seus interessos. Detestava qualsevol interferència, com una llum artificial. No va utilitzar un plató ni tan sols per a les seves fotografies publicitàries. Ell volia retratar la gent en el seu entorn quotidià, sense afegir-hi res”, explica Gil.
La major part d'imatges que s'han aplegat a Setba van servir per il·lustrar textos del setmanari Revista, la capçalera del qual va ser dissenyada per Dalí. Però a Dalí aquesta exposició ja li ha donat prou protagonisme. Miró s'imposa a la recepció de la Fundació Setba en una fotografia que li va fer Català-Roca a l'entrada de la catedral de Tarragona –es pensa que podria ser el primer Miró retratat per Català-Roca–. Una fotografia que, a més, fa de pont amb l'altre bloc de l'exposició: dues galeries de retrats d'escriptors i d'artistes. Jean Cocteau, Ana María Matute o Josep Pla, d'una banda; Antoni Clavé, Josep Guinovart, Modest Cuixart o Antoni Tàpies, de l'altra. Gairebé totes, imatges molt poc conegudes i que paga la pena explorar sense presses. En aquest cas, els lleidatans van ser els primers afortunats a descobrir-les, ja que aquest recital de retrats de gent de cultura va farcir una exposició, el 2014, del museu d'art Jaume Morera.