Ocasió desaprofitada

Per rei­vin­di­car un tea­tre de la veu, de la paraula, de l'actor, cal acon­se­guir un mun­tatge que faci vibrar l'espec­ta­dor. Que hi hagi emoció i veri­tat a escena. Les tres hores (comp­tant el des­cans) d'aquest Qui bones obres farà no apor­ten gaire res de nou. Pep Tosar insis­teix amb uns rius de ràbia blas­mant el tea­tre vul­gar, d'entre­te­ni­ment. Aquest desig d'incloure feri­des per­so­nals (tot i que més vela­des que en el dar­rer El mes­tre i Mar­ga­rita) mal­met l'obra en si. Els diàlegs són molt forçats, gens natu­rals. Els per­so­nat­ges, massa esquemàtics.

Txékhov no imposa el seu dis­curs als per­so­nat­ges: deixa que el destí sigui fatal i que tots els pro­ta­go­nis­tes (des del metge utòpic fins al pagès des­va­gat, o al mili­tar sense esma) aca­bin com­pro­vant que no poden domi­nar el decurs de la història. Hi regna la infe­li­ci­tat. A Qui bones obres farà també es pro­duirà la fata­li­tat però després que la veu del dra­ma­turg hagi blas­mat públic, crítica, pro­duc­tors, actors i espe­cu­lació urbanística inclosa.

Només hi ha un fil de vida, sí, en el per­so­natge que inter­preta Imma Colo­mer, afec­tada per una demència senil que li per­met par­lar amb el mateix Txékhov. En ella hi ha dolor i ago­nia però li falta el con­trast del per­so­natge verge de Txékhov, la il·lusió. Tot és cre­mat, ja d'arren­cada. El mínim bri d'espe­rança es podreix abans de flo­rir. Pep Tosar perd l'opor­tu­ni­tat de rei­vin­di­car el seu tea­tre més expo­nen­cial, en què li agrada emmi­ra­llar-se en per­so­nat­ges magnètics com ara Blai Bonet (Casa en obres), Damià Huguet (Esquena de gani­vet), Vicent Andrés Este­lles (Les ulle­res d'Estellés), García Lorca (García Lorca) i els poe­mes de Miquel Àngel Riera (Poe­mes a Nai). Ense­nya un món que fa bri­llar els ulls de Tosar, un ros­tre mar­cat per l'escep­ti­cisme.