El 26-J d'El Niño de Elche

Sobre el desen­llaç del 26-J, El Niño de Elche va piu­lar : “Mai he cre­gut en aquest estat inclús gua­nyant Podem. Per tant la der­rota estava can­tada perquè la der­rota és la forma de ser lliu­res.” Home lliure, també musi­cal­ment, aquest can­taor atípic i artista mul­ti­dis­ci­pli­nari havia aca­bat diu­menge el con­cert al Tea­tre Muni­ci­pal de Banyo­les, la seva pri­mera actu­ació a les comar­ques giro­ni­nes, l'últim dia del fes­ti­val (a)phònica de Banyo­les amb Que os follen, tema del qual Fran­cisco Con­tre­ras, nom d'El Niño de Elche , amb un dis­curs polític i irònic, va mati­sar les dues pos­si­bles accep­ci­ons, “la bona”, diri­gida a l'audi­tori, i “la dolenta”, dedi­cada al “PP, el PSOE i els comu­nis­tes”, ja que “si estem com estem és, en gran part, gràcies a ells”, hi va afe­gir, aplau­dit pel públic, que no el volia dei­xar mar­xar. “El millor rellotge és l'estómac”, va recal­car l'artista abans de rega­lar unes bulerías de bis amb les quals va rei­vin­di­car que el seu fort és el fla­menc i una “excusa” perquè Darío del Moral (baix i sin­te­tit­za­dors) l'acom­panyés fent pal­mas, a més de Raúl Can­ti­zano a les gui­tar­res.

El Niño de Elche va pre­sen­tar Voces del extremo , en què recull tex­tos de poe­tes com Anto­nio Ori­hu­ela i Begoña Abad, emmar­cats en la poe­sia de la consciència. D'entrada va començar amb un text d'Enri­que Falcón, Canción del levan­tado-Noti­fi­ca­ci­o­nes, que va cloure a tall d'intro­ducció amb el so del zàping radiofònic. La “bona ves­prada”, salu­tació i referència a la seva terra natal d'Elx, va enllaçar amb El comu­nista, una crítica a Car­ri­llo, Informe de Costa Rica i Canción de corro de niño pales­tino , de gran exhi­bició vocal i ins­tru­men­tal, però sobre­tot un lament, un esga­rip que va sac­se­jar les ànimes.