Corruptela

Deia Bor­ges, par­lant del diví Oscar Wilde, que el gran esteta gai­rebé sem­pre tenia raó; si apli­quem això a una de les seves deli­ci­o­ses sentències, «el mal art mereix la pena de mort» i veient el que se'ns mos­tra cons­tant­ment, Wilde con­serva l'àuria de pro­feta per­fecte. Aquesta versió d'Un marit ideal que pro­posa el magnífic Tea­tre Goya no m'agrada gaire, té l'afec­tació de no fer justícia a l'ori­gi­nal, pel con­trari arros­sega un aire de vul­ga­rit­zació abso­lu­ta­ment contrària a l'espe­rit del dra­ma­turg. A tall d'exem­ple: si en l'ori­gi­nal s'esmenta nas llarg, aquí en resulta cul gros, etc. Però no només això, tot hi és reduït i des­vir­tuat, el text, mei­tat de per­so­nat­ges, les inten­ci­ons..., natu­ral­ment s'hi ha dei­xat la mera­ve­llosa eloqüència de Wilde, els seus apo­teg­mes frívols i geni­als, però que, a vega­des, sem­blen fra­ses enca­de­na­des només per l'efecte còmic que puguin pro­duir. I és que Wilde no suporta gens bé el dile­tan­tisme. El que hau­ria de ser és alta comèdia, amb les seves situ­a­ci­ons equívoques i d'embo­lics, no una mena de come­di­eta de serial que busca l'esclat. És cert que Un marit ideal parla de la cor­rupció i del poder, de la política i l'extorsió, però Wilde és pro­fund, sota aquesta superfície hi ha explícita la dua­li­tat que habita en tot i qual­se­vol ésser humà, una moral de la cari­tat i la com­prensió per aba­tre el mal. De les dues parts, la pri­mera és avor­ridíssima, tant com l'esce­no­gra­fia, que no només és hor­ri­ble, sinó que obliga a situ­a­ci­ons absur­des: un rebe­dor sense mobles i amb esca­les, colors lila, blanc i gris, d'un semi­luxe d'apa­ra­dor ben des­a­gra­da­ble, és lloc de reunió, per ves­tir-s'hi, pren­dre-hi copes, etc. Per ven­tura que són els pri­mers aristòcra­tes sense ser­vei, ells matei­xos tra­gi­nen vasos i ampo­lles. La segona part és més curta i amena, un petit vode­vil en què els actors van més des­cor­dats. Tenint en compte l'estirp dels per­so­nat­ges: on és el port, l'elegància i la dis­tinció de classe que se'ls suposa? Si de cas, la cor­recció de Mercè Pons. Pro­ba­ble­ment Wilde s'ha de fer d'època, aquest tipus de pro­vin­ci­a­nisme modern no li escau gens bé. En fi, una mica de tot: come­di­eta, bunyol i avor­ri­ment. Ja ho deia el diví: el sacri­fici s'hau­ria de supri­mir per llei.