Troballa total

No sem­bla que les cons­truc­ci­ons huma­nes dels Fal­cons de Bar­ce­lona tin­guin gaire a veure amb una nar­ració íntima, fami­liar, de cons­trucció de la per­so­na­li­tat d'una nena que dóna nom a l'espec­ta­cle (la Tata Diana). Enric Mon­te­fusco, exànima de Stands­till, demos­tra que sí que hi ha un camí per fer-los con­ver­gir: a vega­des des de la mateixa cons­trucció de figu­res; i altres, com a sim­ple cor de movi­ment posant ros­tre als dife­rents pro­ta­go­nis­tes de la trama. El resul­tat és un acla­pa­ra­dor mun­tatge que diver­teix i emo­ci­ona per moments amb una posada en escena gens rea­lista, però que par­teix d'unes arrels pro­fun­des com és la cul­tura popu­lar i la música que sona pels porus de la pell.

Tata mala és la veu de la consciència d'una nena que es rebel·la con­tra els pares, els tiets i els mes­tres. I que s'adona com és impos­si­ble com­plir amb les deman­des de la mare que la vol neta, edu­cada, reli­gi­osa i estu­di­osa. Ella neces­sita de moments de lli­ber­tat com el pare escol­tant el seu Neil Young de l'ànima. Hi ha un regue­rot de dolor mal curat perquè ella sent que els pares pot­ser hagues­sin pre­fe­rit que morís ella i no el ger­ma­net que li deia tata mala o tata guapa (amb el ves­tit de la pri­mera comunió).

Mon­te­fusco demos­tra la seva nota­ble sen­si­bi­li­tat i que és conei­xe­dor d'un pre­di­lecte tre­ball d'artis­tes. Per això, ha inte­grat (a part dels musics) les presències de Sònia Gómez i de Los Cor­de­ros. Debuta al tea­tre amb una tro­ba­lla, cer­ta­ment. Tota la comi­tiva con­necta perquè tots hi posen el cor, amb pul­cri­tud de movi­ments (cal molt assaig i atenció per reor­de­nar mínima­ment els movi­ments de la colla dels Fal­cons). Pot­ser el tre­ball de pin­tura a terra queda menys inte­grat. Els colors ver­mell i negre, en tot cas, coin­ci­dei­xen amb els moments de bara­lla, de ràbia de la pro­ta­go­nista que, en rea­li­tat, és una nena que aprèn a tenir una veu pròpia en un con­text difícil. Fins que des­co­brei­xen que no han estat prou des­perts en fer-se enten­dre tot el que s'esti­men. Pèls de punta.