Memòria d'un temps i un país

A la nos­tra terra cata­lana els cre­a­dors que cul­ti­ven més d'una sola dis­ci­plina no acos­tu­men a ésser gaire ben vis­tos (i encara menys, accep­tats), com si el fet de fer bona feina i des­ta­car en una fos incom­pa­ti­ble amb el fet de fer-ho en d'altres. És per això, per exem­ple, que Ràfols Casa­mada ha estat, en gene­ral, molt menys con­si­de­rat com a poeta que no pas com a pin­tor. En el cas de Ricard Sal­vat suc­ce­eix exac­ta­ment el mateix: se'l recorda, amb raó, com un dels millors direc­tors d'escena cata­lans del segle XX, però la seva obra literària ha cai­gut gai­rebé en l'oblit.

Raó per la qual convé que feli­ci­tem Edi­ci­ons de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona (amb la col·labo­ració de l'Autònoma i de la Fun­dació Ricard Sal­vat) per haver emprès la publi­cació d'una obra d'una tal enver­ga­dura i una tal importància com la dels seus dia­ris. Un “ambiciós pro­jecte edi­to­rial que es pro­posa publi­car, en una desena i escaig de lli­bres, tota [la seva] obra die­tarística”.

Una obra que, com com­pro­varà el lec­tor tan aviat com s'endinsi en aquest valuós pri­mer volum, va molt i molt més enllà de les notes o impres­si­ons de l'autor sobre qüesti­ons tea­trals. Per més que, com ens adver­tei­xen al pròleg Fran­cesc Foguet i Manuel Molins, és cert que un gruix con­si­de­ra­ble es dedi­qui a “refle­xi­o­nar sobre les arts escèniques lato sensu”, el que ens ofe­reix, per damunt de tot, és una molt com­pleta –i no per això menys per­so­nal– imatge sobre el seu temps i el seu país; que van ésser els nos­tres.

Una imatge o retrat on Sal­vat s'esplaia lliu­re­ment i amb gene­ro­si­tat sobre els més diver­sos temes que li interes­sa­ven, des dels més lli­gats amb la seva tasca artística (cinema, tea­tre, art i cul­tura en gene­ral), pas­sant pels polítics i soci­als (resulta obvi que la seva passió per l'escena tea­tral i per la política van de la mà; resulta impos­si­ble enten­dre l'una sense l'altra; l'una i l'altra són, en rea­li­tat, dues cares de la mateixa) fins als més apa­rent­ment banals. I, no poques oca­si­ons, aquests apunts sobre assump­tes en prin­cipi poc impor­tants són els que aca­ben essent més sig­ni­fi­ca­tius; els que pre­nen més rellevància; els que diuen més sobre l'època i sobre l'autor.

Sens dubte, és aquesta mirada ampla i plu­ral sobre tot el que l'envolta el que atorga una major riquesa a les seves notes de die­tari. Perquè el que fa, per damunt de tot, és lle­gar-nos, amb uns dots com a escrip­tor indis­cu­ti­bles i amb una clare­dat i una sin­ce­ri­tat que s'agra­ei­xen d'allò més en obres d'aquesta mena –massa sovint redac­ta­des pen­sant en el demà, en quan vegin la llum– la seva visió sobre “l'espec­ta­cle de la vida”. D'una vida, la seva i la dels seus con­tem­po­ra­nis, la dels que hague­ren de patir la llarga nit del fran­quisme quan eren joves, que és polièdrica i plena, que es des­borda per totes ban­des, sense límits; que té una mica de tot i arriba a tot arreu.

Raó per la qual encara es troba més a fal­tar un apar­tat del tot ine­lu­di­ble en aquesta mena d'obres: un índex final de noms i d'obres esmen­ta­des, que en faci­liti la loca­lit­zació. Con­fiem que els pro­pers volums n'esme­nin la man­cança.

Com indi­cava a l'inici, això pot­ser sor­prendrà a tots aquells que tin­guin del direc­tor i escenògraf una visió reduïda, els que cre­guin que els seus escrits memo­rialístics tan sols poden interes­sar als apas­si­o­nats per la història del tea­tre al nos­tre país, als que pen­sin, errònia­ment, que aquest lli­bre no és per a ells, que en trau­ran ben poc, que no els dirà res –o, almenys, res que no sabes­sin, ja–. Una idea del tot equi­vo­cada, atès que una de les idees que Sal­vat sem­blava tenir al cap en escriure'l és que fes algun ser­vei, que anés més enllà d'un estricte die­tari per­so­nal.

És per això que no només tingué cura d'escriure'l bé, que assolís una vali­desa literària, sinó que digués coses, que, com comen­tava sobre una pel·lícula de Godard, calia que forma i con­tin­gut tin­gues­sin pes: “si bé, des d'un punt de vista estètic, pot resul­tar molt interes­sant, també t'agrada que a més et diguin alguna cosa.”

Raó per la qual aquest die­tari seu, per poc que els següents volums man­tin­guin un nivell simi­lar –i, tot i no conèixer-los, crec que, més que no pas dava­llar, s'enlai­ra­ran encara més a mesura que els anys i l'experiència, vital i literària, aug­menti– esde­vin­dran no tan sols una obra de pri­mera, pri­meríssima mag­ni­tud (equi­pa­ra­bles, per esmen­tar única­ment un parell de noms, als die­ta­ris de Mau­rici Ser­ra­hima o a les car­tes de Joan Fus­ter), sinó un docu­ment (gai­rebé) impres­cin­di­ble per conèixer i enten­dre la segona mei­tat del segle XX i els pri­mers anys del XXI a Cata­lu­nya. Un tre­sor a con­ser­var ben a mà a la nos­tra lli­bre­ria.