Cap Roig astronòmic

De vega­des, emba­da­lits, mirem enlaire i con­tem­plem les mera­ve­lles que ens regala la negra nit. Estels fugaços, eclipsis de lluna, pla­ne­tes i estre­lles fan del cel una explosió de llums i colors. Al cel del Fes­ti­val de Cap Roig de Cale­lla de Pala­fru­gell no hi havia cap núvol que no deixés veure pas­sar el cometa Halley, con­ver­tit en poeta per art i màgia dels Love of Les­bian. La pri­mera estre­lla de la nit que va lluir va ser Cuando no me ves, una peça car­re­gada de metàfores sobre les bar­re­res de l'amor per culpa de l'auto­es­tima i les pors. I si no en teníem prou amb la forta tra­mun­ta­nada, la banda ja es va encar­re­gar de fer rodar l'huracà de Bajo el volcán, la carta de pre­sen­tació del nou tre­ball dis­cogràfic. Però no era nit de des­as­tres natu­rals, sinó per reviure les grans cons­tel·laci­ons de Love of Les­bian. Les notes de Seres únicos van sonar en forma de dedi­catòria a aquells grans músics que ens han dei­xat, com David Bowie. Noc­hes rever­si­bles va dei­xar pas a Con­tra­es­pi­o­naje per expli­car una lliçó de vida: “És la vida imbècil.” La Gira Halley també per­met fer un salt en el temps i viat­jar fins al 1999, una cançó que dóna nom a un dels àlbums més acla­mats de la banda. Aquest viatge en el temps també va tenir para­des a Oni­ria e insom­nia, Segundo asalto, fins i tot a Belice, per tor­nar de nou a El Poeta Halley, amb Psi­co­nau­tas, la cançó més llarga que ha fet mai el grup: “Gau­diu del viatge”, va excla­mar Santi Bal­mes abans que sones­sin els 10 minuts que dura el tema magis­tral­ment resolt en directe. Amb Algu­nas plan­tas es començava a ensu­mar la recta final del viatge side­ral. No podia fal­tar l'himne de la banda: John Boy, la gran pro­clama de l'anti­he­roi. Les cire­re­tes de luxe de la nit van ser Incen­dios de nieve –en la qual el públic va fer de coral– i la deli­cadíssima Domingo astronómico. Pla­ne­a­dor va posar el punt final.

La tra­mun­tana hau­ria pogut no bufar, i pot­ser els núvols hau­rien impe­dit con­tem­plar el cel ras i veure pas­sar el cometa Poeta Halley. Però no va ser així. Va ser la nit en què els astres es van ali­near perquè fos la millor nit pos­si­ble. Tal com va dir Santi Bal­mes al final del con­cert: “A vega­des passa, a vega­des no. Avui ha pas­sat.”