La torre del pintor

Una de les carac­terísti­ques que defi­neix Sant Andreu de Lla­va­ne­res és el fet de ser un impor­tant nucli d'esti­ueig i de segona residència. Una par­ti­cu­la­ri­tat que no ve d'ara sinó que arrenca molts anys enrere. Apro­fi­tant la situ­ació pri­vi­le­gi­ada del muni­cipi prop del mar i de la mun­ta­nya, un bon gra­pat de ciu­ta­dans, gene­ral­ment de Bar­ce­lona, dei­xa­ven la seva residència habi­tual per gau­dir de nous aires. Pel mes de juny apa­rei­xien ja les pri­me­res famílies, arri­ba­des amb el fer­ro­car­ril la gran majo­ria, i la seva estada s'allar­gava fins al mes d'octu­bre segons la bonança del temps. Van ser aques­tes matei­xes nis­sa­gues les que van eri­gir a la població interes­sants cases d'esti­ueig com la cone­guda torre Alfaro.

La finca que avui ocupa el parc de Ca l'Alfaro no és més que una part de la que va ser una fèrtil pro­pi­e­tat de con­reu, que anava des del camí de Sant Vicenç –actu­al­ment el pas­seig de les Mon­ges–, fins a la masia de can Ros. D'ample que­dava limi­tada per la riera de Can Cabot d'Amunt i els estreps del turó d'en Cas­sany i la masia de can Cor­nell. El pro­pi­e­tari més antic de qui es té conei­xe­ment va ser la família Cor­nell, que durant la pri­mera mei­tat del segle XIX es va arruïnar i va sub­has­tar-la en diver­ses frac­ci­ons. Cap a l'any 1880, el pin­tor Nicolás Alfaro Bri­eva va com­prar una part de les ter­res als nous pro­pi­e­ta­ris i s'hi va fer cons­truir una torre d'estil suís, la casa del maso­ver, un jardí romàntic i la torre de repar­ti­ment d'aigües que ell mateix va dis­se­nyar.

L'artista, que va néixer l'any 1837 a Santa Cruz de Tene­rife i va morir a Bar­ce­lona el 1905, es va dis­tin­gir sobre­tot per retra­tar temes històrics i pai­satgístics. Va viure molts anys a Bar­ce­lona, però bona part de la seva vida la va pas­sar viat­jant per Europa i bona mos­tra d'això és l'estil que va donar a la casa de Lla­va­ne­res, allu­nyada dels cànons de l'època. L'habi­tatge s'orga­nitza en una planta qua­drada de tres cos­sos i un annex en forma de torre. En aquell moment, les parets esta­ven ves­ti­des de diver­sos qua­dres murals en què pre­do­mi­na­ven pai­sat­ges amb ani­mals, pin­tats pel mateix Alfaro. El sos­tre del men­ja­dor està divi­dit en dues parts, la que dóna al jardí està for­mat per un entei­xi­nat de fusta amb motius deco­ra­tius cir­cu­lars i la part cen­tral per un embi­gat que arrenca de les mènsu­les de fusta de les dues parets. La banda dreta de la cosa cor­res­po­nia a un ampli saló, també dife­ren­ciat per dues parts sepa­ra­des per dues colum­nes salomòniques de fusta, coro­na­des amb un arc de mig punt. La pri­mera i segona planta esta­ven des­ti­na­des als dor­mi­to­ris i en des­taca l'embi­gat de fusta. A més, hi havia un petit ora­tori amb el sos­tre de mot­llu­res d'esca­iola deco­rada i una fines­tra d'estil ara­besc amb vitralls de color. La torre ados­sada tenia la cuina a la planta baixa i l'estudi a la part supe­rior. L'exte­rior de la torre mos­tra per la façana de lle­vant un plafó deco­ra­tiu de ciment mot­llu­rat d'ele­ments vege­tals.

Quan va morir Nicolás Alfaro, la finca la va here­tar la seva esposa Ade­laida Car­lotta i el 1918 va pas­sar a mans d'una filla d'un pri­mer matri­moni de la dona. Cent anys després que l'artista canari comprés la finca, el 1986 el dar­rer pro­pi­e­tari se'n va des­fer i la va ven­dre a una pro­mo­tora amb l'objec­tiu de con­ver­tit tot ple­gat en 196 habi­tat­ges. Les difi­cul­tats per tirar enda­vant el pro­jecte ho va evi­tar i el 13 de juliol de 1988, l'Ajun­ta­ment de Sant Andreu de Lla­va­ne­res va adqui­rir l'espai per 83,5 mili­ons de pes­se­tes i va con­ver­tir-lo en l'actual parc de Ca l'Alfaro. La monu­men­tal casa des d'ales­ho­res ha anat allot­jant dife­rents ser­veis muni­ci­pals i dis­posa d'una petita sala d'actes i d'expo­si­ci­ons.