O tots moros o tots cristians!

O tots pobres o tots rics! Aquesta seria l'equi­valència. I resulta sor­pre­nent veure com les lleis econòmiques donen suport a un prin­cipi moral com és el de la soli­da­ri­tat humana. Una de les con­seqüències de la glo­ba­lit­zació és que ens ado­nem que un poble no pot viure aïllat, que tots neces­si­tem alguna cosa dels altres. És un procés molt lent, que mereix l'apro­vació dels qui cre­iem que tots els mem­bres de la raça humana tenim els matei­xos drets i els matei­xos deu­res.

Fa 150 anys, durant els anys de la reina Victòria, es va cons­truir l'imperi colo­nial britànic, el més poderós que hi ha hagut al món. Però les bata­lles a l'Índia, a Sud-àfrica, al Sudan, no afec­ta­ven la vida de la metròpoli, amb l'excepció de la de les famílies dels com­ba­tents. Els altres rebien les notícies de les guer­res impe­ri­als gràcies als dia­ris que lle­gien tran­quil·lament –els homes– asse­guts còmoda­ment en una butaca del seu club, men­tre bevien una tassa de te. Avui tot ha can­viat en el conei­xe­ment imme­diat del que passa al món, gràcies als avenços tec­nològics. Si el règim iranià baixa sob­ta­da­ment el preu del petroli, bai­xarà també el preu que hem de pagar a la gaso­li­nera. L'actu­ació del ter­ro­risme a Tur­quia ha reduït en més de la mei­tat els ingres­sos pro­ce­dents del turisme rus i euro­peu en aquell país, men­tre que ha aug­men­tat el turisme a Cata­lu­nya. Els mine­rals rars, que s'uti­lit­zen en pro­duc­tes d'alta tec­no­lo­gia, només es tro­ben a la Xina. I així podríem anar seguint. Aquest feno­men de soli­da­ri­tat forçada té un efecte dòmino, de manera que un pri­mer país afec­tat trans­met l'efecte a un altre. Estem gene­rant, a la força, una soli­da­ri­tat que les prèdiques i les cri­des al fet que tots som ger­mans no hau­rien acon­se­guit.

Mr. Trump, el pre­si­dent electe dels Estats Units, la pri­mera potència econòmica mun­dial, es pro­posa prac­ti­car una política pro­tec­ci­o­nista. Les noves fàbri­ques que havien d'anar a Mèxic o al Bra­sil ara s'ins­tal·laran a Detroit o a Chi­cago. Però aques­tes fàbri­ques atrau­ran nova immi­gració, ja que el baix nivell d'atur dels ame­ri­cans no per­metrà posar en marxa la pro­ducció. Les fàbri­ques a Mèxic o al Bra­sil, a més, hau­rien fabri­cat amb cos­tos sala­ri­als més bai­xos que els ame­ri­cans. Ja veu­rem com aca­barà.

Fins fa pocs anys, els estats que dis­po­sa­ven de grans mines de carbó, com per exem­ple, la Xina, tenien un fac­tor de crei­xe­ment amb el qual els altres no comp­ta­ven. Però el carbó és molt con­ta­mi­nant i ara el carbó ha estat subs­tituït per fonts energètiques més netes, com l'eòlica. Una vegada més, el benes­tar de la huma­ni­tat es con­ver­teix en una llei econòmica.

He dit abans que el procés és molt lent, però els his­to­ri­a­dors de l'eco­no­mia som cons­ci­ents que en períodes llargs de temps els con­cep­tes morals es trans­for­men en con­veniències econòmiques. A la llarga, la glo­ba­lit­zació –el mer­cat és el món– per­metrà una reducció de les desi­gual­tats. Mal­grat totes les difi­cul­tats, els Estats Units són un bon mirall. Qui pot negar que els afro­a­me­ri­cans no estan en millor situ­ació econòmica que fa un segle? I que Obama, que té un pare de Kenya i una mare blanca i rossa, ha estat un excel·lent pre­si­dent? I que la seva esposa, Mic­he­lle, cent per cent de raça negra, és més llesta que una mos­tela?

O tots moros o tots cris­ti­ans! O tots rics o tots pobres! Ho diu el papa de Roma i les esco­les de nego­cis, tot i que aques­tes ho dis­si­mu­len una mica.