Calent, calent

La bom­bo­lla immo­biliària ha tor­nat a Bar­ce­lona des de fa dos anys. Durant el 2016, els preus de com­pra van pujar un 11% i els de llo­guer, un 11,8%. Les pers­pec­ti­ves per a l'exer­cici del 2017 són d'un crei­xe­ment simi­lar. Alguns indi­ca­dors avançats, com ara els comis­si­o­nis­tes que reve­nen edi­fi­cis sen­cers, diuen que la situ­ació és més boja que fa deu anys. Es fan “pases” d'edi­fi­cis abans d'escrip­tu­rar amb incre­ments de més del 20% en pocs mesos i alguns com­pra­dors con­trac­ten ocu­pes mer­ce­na­ris per forçar rebai­xes de preu.

Per ges­ti­o­nar-ho, la política d'habi­tatge actual uti­litza com a com­bus­ti­ble l'enveja i el res­sen­ti­ment. El mateix dog­ma­tisme i la mateixa ceguesa que tenen en mobi­li­tat amb el cotxe, en habi­tatge la tenen amb el pis turístic. Tot per no expli­car a la gent que no és feina de l'admi­nis­tració pro­cu­rar que vis­quin de llo­guer en zones de pri­mer nivell a preu de ter­cera.

L'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona culpa els apar­ta­ments turístics de la pujada de preu, però segons les seves dades aquests són només 15.800, un 7,7% del total de pisos de llo­guer. La major pujada de preus el 2016 ha estat al barri de Sant Andreu, on no hi ha pisos turístics.

Sem­bla més impor­tant impul­sar (que no forçar) que es posin al mer­cat els pisos buits, que són entre 30.000 i 80.000, o bé veure si té sen­tit incen­ti­var un millor apro­fi­ta­ment dels habi­tat­ges uti­lit­zats com a residència prin­ci­pal, uns 680.000.

El còctel que explica les puja­des fins ara (deute barat, recu­pe­ració econòmica, inversió finan­cera, turisme en crei­xe­ment) pot seguir arros­se­gant els preus cap amunt, però ja no tro­ba­rem gan­gues. La ren­di­bi­li­tat per llo­guer en bones loca­lit­za­ci­ons és del 4% com a molt, que amb una inflació del 3% vol dir que ho fiem tot a puja­des de preu quan els preus ja han superat la mit­jana històrica. Els sona? L'últim cop que va pas­sar era el 2005.