De cara al 2018

A l’hora d’afron­tar aquest nou any els empre­sa­ris ja saben que, apar­cada la col·lecció de men­ti­des escam­pa­des durant la cam­pa­nya elec­to­ral, ni l’eco­no­mia cata­lana anava tan mala­ment ni els cul­pa­bles eren els inde­pen­den­tis­tes, ans al con­trari; les xifres ho diuen tot. També saben, vis­tos els mis­sat­ges nada­lencs dels seus pre­si­dents, quin és el veri­ta­ble interès que mou algu­nes comu­ni­tats autònomes per voler man­te­nir Cata­lu­nya dins l’Estat; és del mateix tipus que el del govern espa­nyol.

No es tracta de com­par­tir un pro­jecte comú –quin pro­jecte?–, ni d’estrènyer lli­gams afec­tius –a por ellos, per exem­ple?–, ni de millo­rar la vida dels seus ciu­ta­dans –a més del Cas­tor, queda alguna llei social cata­lana per tom­bar per part del Cons­ti­tu­ci­o­nal?–, ni la volun­tat de fer com­plir les lleis –això només s’aplica als sobi­ra­nis­tes cata­lans?–; només pen­sen en les fonts del seu finançament i, en defi­ni­tiva, en la seva eco­no­mia. Per cert, un interès no gaire dife­rent del de les ins­ti­tu­ci­ons i els estats euro­peus. I això que la mala fama era dels cata­lans!

Quan, en ple 155, l’Estat reco­neix el des­ca­rat dèficit fis­cal català i l’Abc explica les con­seqüències des­as­tro­ses que tin­dria per a Espa­nya que Cata­lu­nya tingués un con­cert fis­cal com el basc –només això!–, vol dir que ja han entès molt bé la situ­ació. És ales­ho­res que cal pre­gun­tar-se per a qui tre­ba­llen les empre­ses del país i, per tant, tots els altres agents econòmics, i si es vol que això sigui pels segles dels segles. Si fer quar­tos com a única fina­li­tat és malaltís, viure –i viure bé!– a costa de l’esforç d’altres és d’apro­fi­tats i pagar impos­tos al sis­tema més cor­rupte de la UE és de babaus. Els ser­mons de soli­da­ri­tat són pur popu­lisme quan la política no busca el benes­tar de la seva gent, sinó que se la vol man­te­nir, qui­eta i muda, en els llimbs.