Tendències roïnes

Si accep­tem per bo l'estudi que va publi­car la revista Sci­en­cia Advan­ces fet per dis­tin­tes uni­ver­si­tats i ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes i espa­nyo­les segons el qual a la nos­tra soci­e­tat el tipus bàsic de per­so­na­li­tat més abun­dant és l'envejós, amb un 30%, enten­drem mol­tes coses. Als d'aquesta tipo­lo­gia, “els és igual el bene­fici obtin­gut sem­pre que sigui supe­rior al dels altres”. Així és molt difícil cons­truir. Pre­ci­sa­ment la riquesa d'un país reposa en el fet que molta gent tin­gui ganes i ambició de millo­rar per­so­nal­ment sense mirar els altres.

Aquests can­vis soci­als molt vin­cu­lats a les soci­e­tats opu­len­tes tenen un poten­cial auto­des­truc­tiu impor­tant i per això cal mobi­lit­zar-nos per neu­tra­lit­zar la seva cons­tant presència mediàtica. Són els matei­xos que no volen el turisme a Bar­ce­lona i el cri­ti­quen sense haver entès la seva apor­tació al PIB i a l'ocu­pació, o també s'opo­sen que obrin un Ikea a Salt. En tot cas, només són nega­ci­o­nis­tes com­pul­sius i mai apor­ten cap alter­na­tiva asse­nyada i via­ble.

Seguint amb els estu­dis que es fan de la soci­e­tat actual, una enquesta d'IFOP sobre França des­vela que el 81% dels fran­ce­sos pre­fe­rei­xen la segu­re­tat a la lli­ber­tat. Dar­re­ra­ment tenen motius que ho expli­ca­rien. Ells opi­nen que “no hi ha lli­ber­tat sense segu­re­tat”. Aquest debat social no és nou, el pro­blema és fins a quin extrem por­tem aquest rao­na­ment tota vegada que estem en una soci­e­tat molt mani­quea on els mati­sos i els mes­tis­sat­ges d'entrada són sos­pi­to­sos si no com­ba­tuts com a per­ver­sos.

Aquest per­cen­tatge francès a favor de la segu­re­tat, vis­tos els resul­tats de mol­tes elec­ci­ons recents de països del nord i cap a on es decan­ten, no deu ser molt dife­rent d'arreu, i mal­grat això hi ha encara una soci­e­tat mobi­lit­zada que en el binomi segu­re­tat-lli­ber­tat, hi fa mati­sos, per bé que en cada enfron­ta­ment elec­to­ral es va reduint la seva força. Això demos­tra un cert atrac­tiu social pels gover­nants forts i popu­lis­tes que sovint vore­gen com­por­ta­ments dic­ta­to­ri­als per bé que han uti­lit­zat unes elec­ci­ons democràtiques, més o menys netes, per acon­se­guir el poder. Putin i Erdo­gan en són dos exem­ples clars i que podríem esten­dre al govern de la Xina o els posi­ci­o­na­ments pro­gramàtics de Donald Trump, entre molts d'altres.

L'esfon­dra­ment del comu­nisme es va pro­duir per la inca­pa­ci­tat de crear riquesa i com­pe­tir amb el capi­ta­lisme, però, cons­ci­ents de l'error, es van ado­nar que molts països asiàtics havien cres­cut molt econòmica­ment sense cedir massa en les lli­ber­tats, i el xine­sos van ini­ciar la seva via fent com­pa­ti­ble un govern dic­ta­to­rial de comu­nisme fort i amb escas­ses lli­ber­tats, amb una eco­no­mia ultra­li­be­ral, amb poquíssims drets soci­als i sin­di­cals. D'aquesta manera, en pocs anys s'ha con­ver­tit en una potència econòmica i mili­tar. Aquest exem­ple de govern dic­ta­to­rial amb una eco­no­mia ultra­li­be­ral, que estan seguint altres països, avui és com­pe­ti­dor nos­tre. Això difi­culta molt a la UE man­te­nir les con­ques­tes asso­li­des per la soci­al­de­mocràcia i la democràcia cris­ti­ana i que la recent crisi econòmica ha dete­ri­o­rat. La UE, al mig d'aquest canvi de valors soci­als, jun­ta­ment amb la manca de gover­nants amb mirada llarga, pateix aques­tes polítiques naci­o­nals de divisió cap­gi­rant sovint la volun­tat que teníem fins ara d'unió euro­pea en cam­pa­nyes de desunió.

I amb aques­tes polítiques que pro­vo­quen feblesa a la Unió, s'han d'afron­tar greus rep­tes interns i externs de tota mena. Men­tre encara no tenim resolt el Bre­xit, podem tenir noves cri­sis bancàries impor­tants a Itàlia i a Ale­ma­nya, i encara no és segura la pos­si­bi­li­tat d'una nova rèplica de la crisi. Vivim amb una inconsciència acla­pa­ra­dora que no és més que una teme­ri­tat que pot fer tras­pas­sar els nos­tres errors actu­als a les futu­res gene­ra­ci­ons. Una acti­tud neta­ment roïna.