Grans fortunes

No par­laré de l'impost sobre les grans for­tu­nes, ni sobre els grans patri­mo­nis. Expli­caré, per si algú no ho sabia, que a Cata­lu­nya hi ha un cen­te­nar de per­so­nes o de famílies que tenen una for­tuna en forma líquida que pot oscil·lar entre els 400 i els 800 mili­ons d'euros. La xifra és apro­xi­mada, perquè no hi ha un catàleg de grans for­tu­nes, però sóc un gos per­di­guer a l'hora d'olo­rar els diners, al marge d'algu­nes infor­ma­ci­ons con­fi­den­ci­als que no penso des­co­brir.

Quan parlo de for­tuna en forma líquida vull dir que els diners no estan inver­tits en un patri­moni immo­bi­li­ari, indus­trial o de ser­veis. Em refe­reixo a diners que estan a la dis­po­sició dels pro­pi­e­ta­ris i que en pocs dies poden estar dis­po­ni­bles. On són aquests diners?

En pri­mer lloc, a les Sicav o sigui soci­e­tats d'inversió de capi­tal vari­a­ble. El seu gran atrac­tiu és que paguen només un 1% sobre els bene­fi­cis que obte­nen. Si tenim en compte que en cir­cumstàncies nor­mals paga­rien el 30%, l'estalvi fis­cal és monu­men­tal. Això sí, en el moment en què el pro­pi­e­tari dis­posa dels diners, paga els diners que paga­ria qual­se­vol ciu­tadà. Per tant, ha de ser un diner dis­po­ni­ble, però que no es pensa tocar en uns quants anys.

Les Sicav tenen una regu­lació força extensa, però feta la llei, feta la trampa. L'han de cons­ti­tuir no menys de 100 per­so­nes, però això no impe­deix que el titu­lar del capi­tal bus­qui i trobi 99 per­so­nes que pren­guin una par­ti­ci­pació mínima i pos­si­ble­ment en qua­li­tat de fidu­ci­a­ris. El seu cost deu ser una cis­te­lla per Nadal o un viatge pagat a l'illa de Menorca. Els més interes­sats a cons­ti­tuir Sicav són els bancs, ja que els diners d'aques­tes empre­ses s'han d'inver­tir en actius finan­cers i per a un banc una Sicav és un bon reci­pi­ent per a acci­ons pròpies. El San­tan­der s'ha dis­tin­git espe­ci­al­ment en aques­tes ope­ra­ci­ons.

No tinc cap dubte que una part de les grans for­tu­nes cata­la­nes són a l'estran­ger, decla­ra­des o no. S'ha donat el cas que una família força la residència d'un dels seus mem­bres en un paradís fis­cal –ja no en que­den gai­res– que acu­mula una part subs­tan­cial del diner fami­liar.

Qui­nes són les crítiques que merei­xen aques­tes grans for­tu­nes líqui­des? La pri­mera i més impor­tant és la crítica social. No hi ha un euro que s'inver­teixi a Cata­lu­nya i aques­tes xifres tan enor­mes s'hau­rien de repar­tir més i reduir una mica la desi­gual­tat econòmica exis­tent. Es podrien inver­tir en actius empre­sa­ri­als que cre­es­sin ocu­pació, per exem­ple. O es podria des­ti­nar una part a acti­vi­tats cul­tu­rals, ara que la Gene­ra­li­tat només té engru­nes per a les ins­ti­tu­ci­ons cul­tu­rals. Si tres o qua­tre per­so­nes d'aques­tes es reu­nis­sin podrien fer grans obres fona­men­tals per a la cul­tura cata­lana: una col·lecció com la Ber­nat Metge, seguint el model de Fran­cesc Cambó, el finançament d'una orques­tra cata­lana, l'apun­ta­la­ment del Tea­tre del Liceu i del tea­tre en català, l'edició d'obres fona­men­tals per a la cul­tura cata­lana –història, geo­gra­fia, art, lite­ra­tura, arqui­tec­tura–, en la línia que havia fet fa uns anys l'Enci­clopèdia Cata­lana. Mol­tes vega­des no es trac­ta­ria de crear ins­ti­tu­ci­ons noves, sinó de donar suport i empenta a les exis­tents. Però tot indica que les grans for­tu­nes pre­fe­rei­xen les Sicav i les acci­ons del BBVA o del San­tan­der.