Van tard

Aquests dar­rers dies l'OCDE, a banda de mati­sar a l'alça algu­nes pre­vi­si­ons econòmiques per a l'Estat espa­nyol, ha insis­tit que aquest con­ti­nuarà sent l'estat euro­peu amb l'índex d'atur més ele­vat. La classe política, els grans mit­jans de comu­ni­cació i els ter­tu­li­ans de torn s'han pas­sat dies i dies lamen­tant-se de la situ­ació, dient que com pot ser que a l'Estat ja vore­gen els 4 mili­ons d'atu­rats, que no es vegi atu­ra­dor –val­gui la redundància– i que, caram, caram, quina crisi tan llarga. No seré jo qui hi tre­gui importància. Només els vull recor­dar que l'Estat espa­nyol l'ha encapçalat sem­pre, el rànquing d'atur. I que als anys 96, 97 o 98, quan els collíem a cabas­sos perquè estàvem en època de vaques gras­ses, a l'Estat, els atu­rats ja vore­ja­ven els dos mili­ons. El 2007, quan ens pensàvem que la crisi no era res més que un mot que surt al dic­ci­o­nari, ja teníem el doble d'atur que la resta d'Europa. No ens enga­nyem: hi ha un atur estruc­tu­ral, en molts casos fruit de la política de la sub­venció –lle­geixi's peonàs–, que l'arros­se­guem de fa molts anys. I tots aquests que ara se n'excla­men ho havien d'haver fet als anys noranta. I refor­mar l'Inem de dalt a baix.