Una qüestió d’amos...

Tots aquells que tenen empre­ses, o que hi tre­ba­llen, saben que són els amos els que hi manen de debò. Només aquests poden deci­dir les qüesti­ons cab­dals: quants diners inver­tir-hi, com i quan repar­tir bene­fi­cis, la visió de futur, si com­prar una altra empresa, si ven­dre-la o tan­car-la, etc. I en tota empresa sem­pre acos­tuma a haver-hi pocs amos, si es com­para amb el nom­bre de gent que hi tre­ba­lla.

El pro­blema arriba quan això es tra­du­eix en la vida política. Uns quants, unes elits econòmiques, un gra­pat de mili­tars, una mino­ria racial o reli­gi­osa, o una força política exi­gua­ment mino­ritària, es cre­uen els amos d’un país sen­cer i s’impo­sen a la majo­ria gràcies a la força de les armes, a la com­pra dels mit­jans o a l’apro­vació de lleis fetes a la seva mida. L’acti­vi­tat política gira a l’entorn de la gene­ració de bene­fi­cis per aquells pocs amos; d’una manera més o menys dis­si­mu­lada, hi ha mono­po­lis en béns de pri­mera neces­si­tat a preus exces­sius, esta­ments judi­ci­als al ser­vei de qui mana al cos­tat d’un tracte de favor envers els mem­bres de la mino­ria domi­nant, for­ces de l’ordre a punt per repri­mir qual­se­vol des­vi­ació que posi en perill l’statu quo; és a dir, el domini dels amos.

La resta “tre­ba­lla” per a ells, amb sous que els fan més depen­dents, amb els drets més bàsics reta­llats, immer­sos en un món fet de pro­pa­ganda, sota l’amenaça de san­ci­ons o de pri­vació de lli­ber­tat. Però no hi ha res que duri per sem­pre. Només per aquest biaix s’explica que un baró minis­tre, de nis­saga de com­tes, ducs i mar­que­sos, amb un currículum sem­pre rela­ci­o­nat amb el fun­ci­o­na­riat i amb cognoms del seu par­tit i de la noblesa, menys­preï un pre­si­dent que, entre altres coses, s’ha gua­nyat la vida tre­ba­llant per a una com­pa­nyia d’asse­gu­ran­ces. I és que alguns que es cre­uen amos no han hagut de tre­ba­llar mai.