“Encara hi ha qui no reconeix que les dones puguem ser pastores”

Perquè és una feina que tre­ba­lles per a tu, on ningú et mana i ges­ti­o­nes el propi temps. També perquè estàs en con­tacte amb la natu­ra­lesa, surts a cami­nar i m’agra­den els ani­mals. Et dona molta lli­ber­tat.

Depèn de les èpoques. Ara que seguen, en una hora i mitja les ove­lles ja estan tipes i amb la palla del cor­ral fan bé. A l’hivern hi ha poc men­jar i et pots pas­sar cinc o sis hores perquè el ramat s’ali­menti.

Gens, gens. Avui dia anem tots con­nec­tats, amb el mòbil i grups de con­versa amb altres pas­to­res... I has d’estar cons­tant­ment a l’aguait, perquè si et des­cui­des se’n van al tros del cos­tat o mun­ta­nya amunt.

No, perquè no se’ns valora el que fem. Els ramats s’estan per­dent. Dema­nem que l’admi­nis­tració ens ajudi, i a la gent, que con­su­meixi carn de pro­xi­mi­tat, nas­cuda i cri­ada al ter­ri­tori. A les grans superfícies comer­ci­als s’hi troba carn de cor­der a mei­tat del preu que la nos­tra. Són impor­ta­ci­ons de Polònia o altres països, en els quals pot­ser no han pas­sat els matei­xos regis­tres sani­ta­ris que aquí... La nos­tra carn és més sana, ten­dra i gus­tosa, i sacri­fi­quem els cor­ders amb dos o tres mesos de vida, con­tra els de cinc o sis mesos d’aquests països. D’un cor­der de 25 qui­los, a l’escor­xa­dor ens donen 60 euros, i amb això no cobrei­xes cos­tos: autònoms, IVA, pinso... i ja no comp­tem les hores. Estem venent per sota del preu, però a la car­nis­se­ria, el cli­ent paga les cos­te­lles a 20 euros. A Pla Oví aca­bem d’obrir una botiga al poble, per ven­dre direc­ta­ment la nos­tra carn a un preu digne, i que­dar-nos nosal­tres el marge. També par­ti­ci­pem en la ini­ci­a­tiva pilot de Turisme de Cata­lu­nya, que s’estrena ara a la Noguera, de visi­tes a explo­ta­ci­ons per als cli­ents dels allot­ja­ments rurals. Diver­si­fi­quem l’explo­tació i també con­tribuïm a visi­bi­lit­zar la rama­de­ria de pro­xi­mi­tat.

És molt impor­tant. Fem la mateixa que els homes: por­tem a pas­tu­rar els ramats, donem men­jar als ani­mals, por­tem el trac­tor i les tas­ques admi­nis­tra­ti­ves, que avui dia són molt impor­tants. I a banda de la granja, el que com­porta la casa, si tens fills... La dona ho porta tot.

Anem millo­rant. Si tens la sort que la pare­lla t’ajuda, per­fecte. Però en aquest món hi ha pare­lles on encara no ho fan prou.

Som sei­xanta rama­de­res d’oví, cabrum i alguna de vedell. La nos­tra intenció és visi­bi­lit­zar la feina de les rama­de­res i remar­car que dar­rere de cada ramat hi ha una dona. Volem que a les dones també se’ns reco­ne­gui aquesta feina.

Hem començat just fa cinc mesos i, de moment, fem xar­xes soci­als per donar-nos a conèixer. La intenció és anar a poc a poc i ara estem estu­di­ant si ens cons­tituïm o no en asso­ci­ació. Som un grup en què tan sols hi ha dones. El nos­tre fun­ci­o­na­ment és assem­ble­ari, ens auto­ges­ti­o­nem en tot el que fem i les deci­si­ons es pre­nen de forma assem­bleària. Cre­iem en la soli­da­ri­tat com a eina impres­cin­di­ble per llui­tar con­tra les desi­gual­tats, som femi­nis­tes i ofe­rim pro­ducte de pro­xi­mi­tat i qua­li­tat. També és impor­tant el res­pecte i la cura pel nos­tre entorn natu­ral, i el benes­tar ani­mal. Totes tenim el bes­tiar en sis­tema exten­siu o semi­ex­ten­siu.

Encara ens pre­gun­ten si, com a dones, podem pas­tu­rar. Sem­bla men­tida que al segle XXI no es reco­ne­gui que ho pot fer tant una dona com un home! En el meu entorn fami­liar no tinc cap de pro­blema, i pas­tu­rem tots dos. Però pot­ser en altres casos, sí.

Cor­recte. Sense les 30 hectàrees de la família del meu marit, no hau­ria pogut començar mai. En tenim 20 més de llo­ga­des, però ara comença a haver-hi pro­ble­mes: el decret de purins obliga a tenir ter­res a prop de les gran­ges de porc per fer­ti­lit­zar. El sòl agrari de llo­guer comença a escas­se­jar i anar massa car per als ramats.