No pensem en gran

Si volem ser grans hem de pen­sar en gran, i no sé si el nos­tre geno­tip empre­sa­rial té aquesta vari­ant genètica. Som un país d’empre­ne­dors, això no ho pot negar ningú, i hem estat capaços de crear un tei­xit indus­trial de peti­tes i mit­ja­nes empre­ses molt relle­vants i fins i tot hem estat capaços d’obrir-nos al món i l’objec­tiu de l’expor­tació ja no és un recurs mino­ri­tari dels depar­ta­ments de ven­des sinó que forma part de l’estratègia de crei­xe­ment. Però tota aquesta ener­gia empre­sa­rial arriba un moment que, per les raons que siguin, no som capaços de fer el pas cap a tenir grans empre­ses mul­ti­na­ci­o­nals, i de cara al futur és impres­cin­di­ble tenir aques­tes grans empre­ses perquè for­men part del poder tou d’un país.

Per il·lus­trar aquest feno­men, en tres mesos les dues empre­ses més impor­tants del cava han pas­sat a mans estran­ge­res. Codor­niu, una empresa fun­dada a Sant Sadurní d’Anoia el 1551 i que és l’empresa líder mun­dial de pro­ducció de vins escu­mo­sos. Aquesta empresa va ser una de les que van tras­lla­dar la seva seu social a la Rioja el 2017 per les pres­si­ons polítiques i els boi­cots espa­nyols.

Frei­xe­net, fun­dada el 1861 també a Sant Sadurní d’Anoia, és també una de les empre­ses més impor­tants a àmbit mun­dial i des­taca per la gamma de pro­ducte escumós. Aquesta empresa també va des­ta­car per la seva cre­a­ti­vi­tat en la publi­ci­tat, tren­cant el tra­di­ci­o­nal mis­satge de Nadal per un de més cinèfil i amb argu­ment, i amb la par­ti­ci­pació de grans figu­res mun­di­als de l’espec­ta­cle i del cinema.

Aber­tis és una cor­po­ració dedi­cada a les infra­es­truc­tu­res de comu­ni­cació i trans­port fun­dada a Bar­ce­lona el 2003 amb la fusió d’Acesa i Àurea. La seva estratègia d’expansió la va situar a con­tro­lar diver­sos ope­ra­dors d’auto­pis­tes d’Europa, dels EUA i de dife­rents països de Lla­ti­noamèrica. Con­tro­lava la Tele­visió Digi­tal Ter­res­tre i par­ti­ci­pava a His­pa­sat amb el 57% i Cell­nex, empresa que es va con­ver­tir en el prin­ci­pal ope­ra­dor pri­vat euro­peu en la gestió d’infra­es­truc­tu­res de tele­co­mu­ni­ca­ci­ons.

Cirsa, empresa cata­lana del joc fun­dada el 1978 a Ter­rassa, s’ha con­ver­tit en líder mun­dial en el sec­tor de màqui­nes recre­a­ti­ves, con­tro­lant-ne més de 50.000, 88 bin­gos i 25 casi­nos. Té presència a més de 70 països i més de 14.000 emple­ats. Els dar­rers anys, Cirsa ha estat un dels prin­ci­pals con­tri­bu­ents a Hisenda.

Com poden veure amb aquests exem­ples, hem creat empre­ses líders mun­di­als en dife­rents sec­tors, algu­nes amb la soli­desa de cen­te­nars d’anys i d’altres en menys temps, però han estat capa­ces de situar-se en els mer­cats mun­di­als demos­trant que si els empre­sa­ris tenen la ment oberta tro­ben mer­cats i opor­tu­ni­tats de negoci per créixer.

Però tota aquesta capa­ci­tat empre­ne­dora, i per raons ben dife­rents, arriba un moment que els pro­pi­e­ta­ris cedei­xen a les ofer­tes temp­ta­do­res de com­pra que altres grups, sovint estran­gers, fan. Dei­xant clar que no cri­tico el dret que tenen els pro­pi­e­ta­ris d’actuar així, em dol. I em dol perquè així com totes les empre­ses han o hau­rien de tenir una res­pon­sa­bi­li­tat social cor­po­ra­tiva, també fora bo que tin­gues­sin una res­pon­sa­bi­li­tat “naci­o­nal”, o si volen, un “patri­o­tisme empre­sa­rial” per no mal­me­nar aquesta acu­mu­lació d’esforços de molts anys de tre­ba­lla­dors que aple­guen totes aques­tes empre­ses que han asso­lit nivells de lide­ratge tan alts.

També és cert que en el cas de les pro­duc­to­res de cava, els dèficits de gestió i estratègies errònies les han pena­lit­zat davant l’embran­zida de la com­petència i de la intro­ducció d’un pro­ducte subs­ti­tu­tiu amb el qual han vol­gut riva­lit­zar en preu, per­ju­di­cant-ne el pro­ducte.

Quan Codor­niu passa a mans de l’ame­ri­cana Carlyle, Frei­xe­net a mans de l’ale­ma­nya Henkell, Aber­tis a mans d’ACS de Flo­ren­tino Pérez i de la ita­li­ana Atlan­tia i Cirsa a mans de la ges­tora de fons d’inversió inter­na­ci­o­nal Blacks­tone, i tot això passa en pocs mesos, reque­reix una reflexió de país. Ah!, i per als mal pen­sats o ten­den­ci­o­sos, aquests fets no tenen res a veure amb el famós procés. Per desgràcia és una cosa més pro­funda. No pen­sem en gran.