anàlisi
Esteve Vilanova
Políticament incorrecte
Tenir presos polítics i exiliats polítics no és una forma normal de convivència democràtica; més aviat és un senyal d’inconvivència. Tampoc és la situació més adient per a un període electoral i encara menys per culminar-lo amb unes eleccions lliures i democràtiques. I és així com el nostre país ha de conviure, ens agradi o no. Els temps s’han posat tan difícils, fins i tot per a la llibertat d’expressió, que sovint em recorden les acaballes del franquisme, amb les consegüents fuetades a les llibertats. A Espanya s’han destapat tots els dimonis, que estaven controlats per una mena de vergonya de la nostra història gens exemplar, i avui, perduda la vergonya, podem veure el submon que teníem i amb el qual convivíem sense saber-ho –malgrat que ho sospitàvem–, i que aflora en totes les institucions i en els pilars de l’Estat. Així doncs, per primera vegada des de la mort del dictador, els seus seguidors es presenten amb la cara descoberta i amb la parafernàlia franquista.
Atès que són unes eleccions espanyoles, el més lògic seria que tots els programes i els temes fossin sobre projectes per governar Espanya, amb propostes de solucions als problemes espanyols, aquells que ells mateixos diuen que són els reals, els que importen a la gent: atur, pensions, finançament autonòmic, impostos... Tots han de ser tractats necessàriament, si es fa algun dia, al Congrés dels Diputats. Doncs no. De moment, el tema estel·lar, i amb diferència, és Catalunya. I tots van competint amb propostes repressives contra els catalans. Només això ja evidencia el nivell d’excepcionalitat que té el debat polític a Espanya com a nació, i ens mostra la inviabilitat d’un projecte comú. No s’adonen que escopir permanentment tant d’odi, com ja es va fer durant la dictadura, genera anticossos? Vist el seu comportament, tinc els meus dubtes que els importi més el futur de la seva Espanya que no pas el resultat del 28-A.
I de problemes, n’hi ha. A fe que és veritat. I són importants. I el govern que surti necessàriament se’ls trobarà sobre la taula. S’ha dit sovint –especialment els unionistes n’han fet eslògan d’atac– que les incerteses perjudiquen l’economia, i en part tenen raó. La visió que tenim del futur sovint ens condiciona el present, i els empresaris, quan han de prendre riscos, ho saben prou bé. És veritat que de vegades, amb mala fe política, han utilitzat l’estratègia de generar por per fer mal a l’economia catalana, i sovint –ho hem de reconèixer– amb la complicitat de massa gent d’aquí. Però quan l’estratègia es basa en una por sobre elements infundats, en poc temps es desinfla i la veritat sura, com ens ha passat. En tot cas, volent o no, la nostra economia està integrada a la UE, i amb tercers països, i els moviments que es produeixen fora de les nostres fronteres ens repercuteixen. No hi som immunes. I veiem com certa inestabilitat i certa incertesa venen provocades molt directament pel problema del Brexit, ja que encara avui ningú és capaç de saber què passarà, quan passarà ni com passarà, i caldrà anar amb compte amb els efectes que se’n derivin. Però, a més, tenim inestabilitat econòmica, i podria ser política, a Turquia, que ja ha entrat en recessió, i un focus nou és amb els veïns d’Algèria, un país que durant vint anys ha governat amb mà de ferro Abdelaziz Bouteflika, que era el cap d’estat i el cap de les forces armades, i presidia el Consell de Ministres, tot i que feia anys que tenia una greu incapacitat. Els efectes d’una desestabilització política i econòmica d’aquests dos veïns tenen un risc potencial per a la UE i per a nosaltres molt important. Algèria és a dues passes de les nostres costes i no podem oblidar que és un país amb una població molt jove de mitjana, i qualsevol situació mal resolta que generi repressió, com estem veient en altres indrets, podria provocar una desestabilització social i, com a conseqüència, un èxode de refugiats important, i el primer país a rebre’ls seria el nostre. També Algèria és un dels nostres principals proveïdors de gas i petroli –ens subministra el 54% del que consumim–, és un aliat per aturar-nos la migració i controlar el Sahel, un aliat en els conflictes de Mali i Líbia... De tot això, ben segur que no en parlaran.
