Economia

D’urbanites a ramaders

L’Aitana i l’Alex van deixar Barcelona per formar-se i poder treballar al camp

Els dos joves elaboren ara formatges artesans al poble de Gavàs, al Pallars Sobirà

El Robert, fisioterapeuta, està estudiant per muntar la seva pròpia granja i fer formatges i iogurts

De la feina, a l’Aitana l’ha sorprès la quantitat de “pals a les rodes que hi posa l’administració”
El Robert té solucionats els principals problemes d’accés al sector primari: les terres i l’habitatge
L’Escola de Pastors fa formació a persones que no tenen vincle familiar amb l’ofici de pagès

“Feia molt temps que no estava tan tran­quil. Sento que estic fent el que havia de fer i que amb aquest canvi acon­se­guiré ali­near els meus valors amb la meva feina i la meva manera de tre­ba­llar.” Per això Robert Martínez ha apar­cat la fisi­o­teràpia, pro­fessió que ha exer­cit durant gai­rebé 15 anys –en té 34– i s’està for­mant per tre­ba­llar al camp. “Soc d’Ale­lla i sem­pre he estat un ena­mo­rat de la mun­ta­nya, els ani­mals i la natura; no sé estar tan­cat en un lloc. De molt jove ja deia de broma que m’hau­ria hagut de fer pas­tor.” Totes les peces van encai­xar, de cop i volta, l’any pas­sat. “Va ser com veure pas­sar un tren que saps que no pots dei­xar esca­par, perquè, si no, ja no l’aga­faràs mai.” Tot i que vivia a França amb la pare­lla, la Juli­ette, s’havia com­prat amb els pares i el germà una casa a Tavèrno­les i l’alcalde d’aquest poble d’Osona bus­cava algú que pogués por­tar un “ramat de foc”. És una inno­va­dora eina per reduir el risc d’incen­dis que s’està començant a apli­car a Cata­lu­nya i que con­sis­teix a fer pas­tu­rar ove­lles o cabres per zones fores­tals per nete­jar els bos­cos i evi­tar que amb una sola espurna n’hi hagi prou perquè s’hi cali foc. En Robert i la seva xicota, infer­mera, havien somiat més d’un cop a dedi­car-se a la terra, però va ser lla­vors que van deci­dir donar un tomb a les seves vides.

Ara, ella està a punt de fer una for­mació per ela­bo­rar for­mat­ges i ell ja ha començat un curs a l’Escola de Pas­tors i Pas­to­res de Cata­lu­nya diri­git a per­so­nes que no venen de família pagesa. La pare­lla es vol ocu­par del “ramat de foc” que tindrà Tavèrno­les si la ini­ci­a­tiva tira enda­vant, però el seu objec­tiu prin­ci­pal és tenir la seva pròpia explo­tació i ela­bo­rar for­mat­ges i iogurts. La casa que com­par­tei­xen amb la família al poble té un ter­reny de 29 hectàrees i han cal­cu­lat que hi podrien tenir unes 100 cabres. Quan hagin aca­bat de for­mar-se, la idea és tre­ba­llar durant dos anys per a ter­cers per aga­far experiència i, després, mun­tar el seu pro­jecte.

El Robert és cons­ci­ent que té sort perquè té “solu­ci­o­nat el prin­ci­pal pro­blema d’accés al camp, el de les ter­res”. També el de l’habi­tatge. Mal­grat tot, sap que toparà amb més tra­ves econòmiques: “Amb els diners que hi hau­rem de posar, la inversió no es podrà recu­pe­rar fins pas­sats uns anys.” Asse­gura que “cada cop hi ha més aju­des per entrar en aquest sec­tor” i que n’apro­fi­tarà tan­tes com pugui, però lamenta que molts cops no estan adap­ta­des a la rea­li­tat cata­lana. “La política agrària comuna (PAC) està feta des d’una visió cen­tre­eu­ro­pea, no medi­terrània, i entre molts altres exem­ples hi ha el fet que se sub­ven­ci­o­nin els prats, quan aquí tot són bos­cos.”

Estat vital: en pau

Mal­grat aquest i altres entre­bancs que es tro­barà tant sí com no, el Robert no pateix tant com altres per­so­nes que volen dei­xar-ho tot per dedi­car-se al camp, perquè, si els números no sur­ten, la pare­lla podrà treure’s un as de la màniga que molta gent no té: podran obte­nir una via extra d’ingres­sos tre­ba­llant, ell, unes hores de fisi­o­te­ra­peuta i, la Juli­ette, aga­fant una suplència pun­tual d’infer­me­ria. Per tot ple­gat, sent que està en el camí cor­recte. “Abans em feia moltíssima man­dra lle­var-me per anar a tre­ba­llar. Crec que ara no em pas­sarà; em sento en pau i con­vençut.” Ha estre­nat pater­ni­tat, així que ofe­rir al seu fill un entorn tran­quil i una infan­tesa envol­tada de natura i ani­mals també el motiva molt.

“No ho can­vi­a­ria per res del món, ja m’ima­gi­nava la duresa física i men­tal de la feina i el fet que depen­gui de tants fac­tors externs, com ara el temps, però m’han sorprès tots els pals a les rodes que ens posa l’admi­nis­tració. No et pots ni ima­gi­nar la quan­ti­tat de coses absur­des que ens fa fer i el temps que ens roba”, denun­cia Aitana Saiz Merás, bar­ce­lo­nina que ja ha fet el pas i, jun­ta­ment amb la seva pare­lla, Alex Rubia Oli­ves, està al cap­da­vant de la For­mat­ge­ria de Gavàs. Ela­bo­ren for­matge de llet crua de cabra de manera total­ment arte­sa­nal prac­ti­cant la rama­de­ria exten­siva ecològica i tra­ient cada dia a pas­tu­rar el seu ramat pel Parc Natu­ral de l’Alt Piri­neu. L’Aitana deixa clar que “hi ha d’haver con­trols”, i no s’hi opo­sen pas, però està farta que els page­sos i rama­ders patei­xin les ine­ficiències i “incon­gruències” del sis­tema: “No se’ns pot exi­gir als petits pro­duc­tors el mateix que a la gran indústria ni fer-nos fer mil tràmits i, a més, dupli­cats, perquè les admi­nis­tra­ci­ons no com­par­tei­xen infor­mació, o que no et sàpiguen expli­car com s’ha de fer una gestió o, pit­jor encara, que cadascú et doni unes ins­truc­ci­ons dife­rents.”

Des de Gavàs, al Pallars Sobirà, les 116 cabres que cui­den, ali­men­ten, fan pas­tu­rar i munyen l’Aitana i l’Alex pro­du­ei­xen 20.000 litres de llet a l’any, que trans­for­men en nou tipus de for­matge de dife­rent inten­si­tat, des del mató fins al tupí. Tots dos són fills de Bar­ce­lona, però, en el cas d’aquesta rama­dera de 34 anys, els pares sem­pre li han transmès l’amor pels ani­mals i per la natura i, de fet, després de dei­xar a mit­ges la car­rera de vete­rinària perquè la va “dece­bre”, va fer un grau supe­rior de gestió fores­tal. Va ser tre­ba­llant fent segui­ment dels ossos del Pallars que va sen­tir a par­lar de l’Escola de Pas­tors i Pas­to­res, on va fer el mateix curs de for­mació que ha començat el Robert.

L’Aitana havia començat a sor­tir amb un exa­lumne, l’Alex, que s’havia asso­ciat amb dos com­panys per fer-se càrrec d’una petita granja, La Roseta de Gavàs, i es va apun­tar al pro­jecte. Com explica, hi ha molts rama­ders que pre­fe­rei­xen tan­car l’explo­tació si no tenen fills o si els fills no s’hi volen dedi­car, “perquè rece­len de què pas­sarà amb els ani­mals o el pro­ducte, o de com ho faran els nous”, però això no va pas­sar amb la Rosa i el Jesús, que els van tras­pas­sar el negoci i els van acom­pa­nyar en tot el procés. El gran pro­blema que s’han tro­bat l’Aitana i l’Alex, com molta gent que intenta posar un peu en el sec­tor pri­mari, és el de l’habi­tatge: “Al poble som nou habi­tants, qua­tre cases estan habi­ta­des i la resta són sego­nes residències o estan bui­des per refor­mar. Nosal­tres ara estem de llo­guer, però si se’ns acaba el con­tracte no sé pas què farem.”

Des que els dos amics van aban­do­nar el pro­jecte, estan al cap­da­vant de la granja només l’Aitana i l’Alex. Només hi tre­ba­lla una amiga en tem­po­rada alta, a mitja jor­nada, no perquè no facin falta més mans sinó perquè no s’ho poden per­me­tre. “Amb dues per­so­nes més tot l’any podríem tenir, almenys, un dia lliure a la set­mana i fer vacan­ces a l’hivern, que és quan baixa el ritme de feina, així el pro­jecte seria sos­te­ni­ble no només econòmica­ment sinó també huma­na­ment”, refle­xi­o­nen. El que té clar aquesta pare­lla de joves rama­ders és que no volen que els números sur­tin fent-se més grans perquè no volen dei­xar de ser un negoci fami­liar i res­pectuós amb els ani­mals i la natura, així que estan intro­duint millo­res per inten­tar, amb el que tenen, ser més ren­di­bles. Es plan­te­gen, per exem­ple, ela­bo­rar iogurts a més de for­mat­ges perquè el marge de bene­fici sigui més gran.

Sobre la històrica revolta dels page­sos, l’Aitana cele­bra que el sec­tor es faci sen­tir, però és escèptica amb els resul­tats, perquè veu que, a tot esti­rar, s’hi posa­ran “pedaços”. “El pro­blema és estruc­tu­ral, perquè el capi­ta­lisme obre la porta a pro­duc­tes de fora molt més barats que no com­plei­xen les matei­xes nor­ma­ti­ves que aquí, entre les quals les medi­am­bi­en­tals, i fa que no es pagui el men­jar com cal.” A la For­mat­ge­ria de Gavàs apos­ten per “la sobi­ra­nia ali­mentària de les comar­ques piri­nen­ques apli­cant una filo­so­fia d’auto­pro­ducció” i venent els seus pro­duc­tes a la seva for­mat­ge­ria i en comerços de pro­xi­mi­tat i recor­den que “men­jar és un acte polític”. Tot i això, l’Aitana deixa clar que “la gent no té prou poder adqui­si­tiu per apos­tar per una cis­te­lla 100% ecològica i no es pot posar tota la res­pon­sa­bi­li­tat a les seves espat­lles; s’ha d’anar a l’arrel del pro­blema”.

Aquest any, la For­mat­ge­ria de Gavàs aco­llirà alum­nes de pràcti­ques de l’Escola de Pas­tors i Pas­to­res. És una manera de retor­nar al cen­tre edu­ca­tiu el que ha fet per ells, però també d’acon­se­guir mà d’obra per tirar enda­vant el seu pro­jecte. “Bona part del sec­tor acaba sobre­vi­vint a còpia d’alum­nes de pràcti­ques o per­so­nes que van per lliure i tre­ba­llen a canvi d’allot­ja­ment i men­jar, però el que tots volem és ser sos­te­ni­bles econòmica­ment i poder pagar sala­ris jus­tos”, rei­vin­dica l’Aitana, que asse­gura que mal­grat totes les frus­tra­ci­ons i entre­bancs, la fa “molt feliç” aixe­car-se cada matí i pen­sar que es dedica “a fer un pro­ducte de qua­li­tat en con­tacte per­ma­nent amb la natura”. Se sent pri­vi­le­gi­ada en molts moments del dia, per exem­ple quan va a pas­tu­rar i des­co­breix un ocell que no havia vist mai a la zona o pensa que la mun­ta­nya, gràcies a les cabres que la des­bros­sen, està molt més pro­te­gida.

L’Aitana, l’Alex i el Robert res­po­nen al per­fil majo­ri­tari dels alum­nes de l’Escola de Pas­tors i Pas­to­res de Cata­lu­nya, per­so­nes d’entre 30 i 40 anys que, tot i no tenir família a pagès –i encara que molts s’hagin criat en una ciu­tat–, sen­ten la crida per tre­ba­llar la terra. “Cada cop hi ha més gent no vin­cu­lada al món rural que vol acos­tar-se a la natura no des d’un punt de vista con­tem­pla­tiu, com seria el turisme, sinó amb la intenció de viure el ter­ri­tori, esta­blir-s’hi, fer-lo ser­vir com a eina pro­duc­tiva i for­mar part de l’entra­mat social de l’entorn rural”, explica Laia Bata­lla, res­pon­sa­ble de l’escola. Asse­gura que és un per­cen­tatge de la població “mino­ri­tari però crei­xent” i refle­xi­ona que “el que és estrany és que ens sor­pren­gui i en canvi ens sem­bli nor­mal que com a soci­e­tat esti­guem total­ment des­vin­cu­lats de la terra, perquè històrica­ment no ha estat així”. Com s’ha fet palès aquests dies amb les pro­tes­tes que els pro­fes­si­o­nals de la terra han estès a tot el ter­ri­tori i van por­tar a Bar­ce­lona en una jor­nada històrica, l’ofici de pagès no és fàcil, però Bata­lla remarca que també “passa amb tan­tes altres pro­fes­si­ons”. “La duresa física i men­tal és gran i la dependència de fac­tors externs com el clima la fan espe­ci­al­ment vul­ne­ra­ble, però quanta gent no vol ni sen­tir a par­lar d’estar vuit hores cada dia davant d’un ordi­na­dor? Unes quan­tes! Aquest per­fil també exis­teix”, sosté.

Ella mateixa és “urba­nita”, però des de ben petita –té 44 anys– va tei­xir un vin­cle molt fort amb el Penedès gràcies als avis. “Tot i ser una nena de ciu­tat, vaig poder créixer entre vinyes i amet­llers perquè tots els estius i caps de set­mana era al poble i els meus records més feliços són allà amb l’hort, les ove­lles, els conills i els frui­ters.” És per això que va estu­diar bio­lo­gia i es va dedi­car a la con­ser­vació del medi ambi­ent, tot i que després d’una pro­funda reflexió i una tesi sobre l’agri­cul­tura ecològica es va ado­nar que, “si fem les coses bé i no mal­me­tem el pla­neta, en molts casos ni tan sols cal­dria llui­tar per con­ser­var espècies en perill d’extinció, perquè no n’hi hau­ria; hem de can­viar la base”. Mol­tes històries que hi ha dar­rere dels alum­nes de l’Escola de Pas­tors i Pas­to­res de Cata­lu­nya també estan rela­ci­o­na­des amb estius feliços en algun poble de la infan­tesa. Al cen­tre els for­men per poder fer del seu somni una pro­fessió.

For­mació espe­ci­a­lit­zada

El curs que ofe­reix, de mig any de durada, té com a objec­tiu habi­li­tar-los per ser pas­tors de mun­ta­nya, tre­ba­llar en una finca o mun­tar la seva explo­tació de rama­de­ria exten­siva, sem­pre amb “un clar enfo­ca­ment agro­e­cològic”. “Ente­nem la page­sia com una acti­vi­tat de base fami­liar o col·lec­tiva que pro­du­eix ali­ments sans i de gran qua­li­tat, sense com­pro­me­tre els recur­sos futurs, i els ven direc­ta­ment al con­su­mi­dor final, sense inter­me­di­a­ris”, remarca l’escola, que depèn de l’asso­ci­ació soci­o­cul­tu­ral Rur­bans. Amb seu a Rialp, impulsa nom­bro­ses ini­ci­a­ti­ves i par­ti­cipa en diver­sos pro­jec­tes, d’àmbit local i euro­peu, per dig­ni­fi­car la pro­fessió i garan­tir el relleu gene­ra­ci­o­nal.

El curs de l’Escola de Pas­tors i Pas­to­res dona molta importància a les pràcti­ques i més de 150 fin­ques han aco­llit alum­nes des de la seva cre­ació, fa 15 anys. Segons Bata­lla, el 60% dels alum­nes que s’han for­mat amb ells han acon­se­guit dedi­car-se al sec­tor: la mei­tat, tre­ba­llant per a ter­cers, i l’altra mei­tat, al cap­da­vant del seu propi pro­jecte. Entre els entre­bancs que fan que les xifres no siguin més altes, des­taca l’accés a la terra i a l’habi­tatge. “Trac­tem els dos pro­ble­mes com un binomi, perquè costa molt, però si tens la sort de tro­bar unes hectàrees, falta que tro­bis on viure”, alerta Bata­lla, que posa com a exem­ple el preu que es dema­nava l’any pas­sat per 5 hectàrees de prat i bosc al Pallars Sobirà: 70.000 euros. “Les aju­des de la PAC encara pri­o­rit­zen la quan­ti­tat de superfície i això fa que la gent que està en el sec­tor necessària­ment aca­pari ter­res per poder sub­sis­tir, no hi ha un pam de terra lliure; és evi­dent que el sòl no està regu­lat de manera efec­tiva.”

L’altra gran crítica que fa la res­pon­sa­ble de l’Escola de Pas­tors i Pas­to­res al sis­tema és que no pri­o­ritzi els pro­jec­tes agro­e­cològics. Com els pro­pi­e­ta­ris de la For­mat­ge­ria de Gavàs, refle­xi­ona que “els con­su­mi­dors tenim marge de mani­o­bra i podem omplir la nevera d’una manera o una altra”, però deixa clar que són els gover­nants els que han de fer la seva feina i legis­lar. Tres coses millo­ra­rien con­si­de­ra­ble­ment la situ­ació de la rama­de­ria exten­siva, asse­gura: crear un segell dis­tin­tiu, reduir la càrrega burocràtica que ofega els rama­ders i pri­o­rit­zar en la com­pra pública els pro­duc­tes pro­vi­nents d’aquest tipus de model. “Es cri­tica que el sec­tor no s’orga­nitzi, però és que quan el rama­der no està fent for­matge està decla­rant la llet que ha fet i mil tràmits més. No té temps, i això sense comp­tar que pot­ser també vol tenir una mica de vida pri­vada, tenir un fill o sim­ple­ment anar a fer un beure amb els amics”, con­clou.

116
cabres
cuiden i porten a pasturar Aitana Saiz Merás i Alex Rubia Olives, propietaris de la Formatgeria de Gavàs.
29
hectàrees
de terreny té la casa de Tavèrnoles que acollirà el nou projecte vital i professional de Robert Martínez, alumne de l’Escola de Pastors i Pastores de Catalunya.
Em fa feliç aixecar-me cada dia i pensar que em dedico a fer un producte de qualitat en contacte permanent amb la natura
Aitana Saiz
ramadera
Feia molt temps que no estava tan tranquil. Sento que aconseguiré alinear els meus valors amb la meva feina i la meva manera de treballar
Robert Martínez
futur ramader
Hi ha molta gent que no vol ni sentir a parlar de passar cada dia 8 hores davant d’un ordinador
Laia Batalla
escola de pastors


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia