Economia

L’economia creix però no convenç

Les bones previsions macroeconòmiques contrasten amb la percepció de la gent, que majoritàriament és pessimista sobre el futur

Les famílies estan disminuint el seu deute i, d’un 49,1% del PIB, s’ha passat en un any al 45,1%
L’accés a l’habitatge esdevé un problema endèmic clau per entendre la pèrdua de confiança
L’estalvi de les llars està augmentant, i trenca un patró que diu que s’hauria de reduir perquè cau l’atur

L’eco­no­mia cata­lana crei­xerà aquest any un 3%, segons el con­sens dels prin­ci­pals ser­veis d’estu­dis, que han hagut de revi­sar a l’alça el que havien pre­vist pocs mesos enrere, fins a cinc dècimes en alguns casos. La falta de pun­te­ria dels inves­ti­ga­dors s’explica, en part, perquè algu­nes de les vari­a­bles que havien tin­gut en compte no han impac­tat tan nega­ti­va­ment com es pen­sava: les plu­ges de la pri­ma­vera van per­me­tre aixe­car les res­tric­ci­ons per la sequera que pesa­ven sobre molts sec­tors, la inflació i els cos­tos energètics sem­blen con­tro­lats, i els colls d’ampo­lla de la indústria s’han anat superant. L’esce­nari que s’obre a par­tir d’ara pre­senta nous des­a­fi­a­ments, però sem­bla evi­dent que el cicle que arrenca amb l’esclat de la pandèmia i que va deri­var poste­ri­or­ment en desa­jus­ta­ments entre oferta i demanda es pot donar per tan­cat. Ara serà el moment d’abor­dar rep­tes estruc­tu­rals que s’han anat ajor­nant, en un con­text de reti­rada d’estímuls i ajus­ta­ments fis­cals.

Ara bé, l’ele­ment més per­tor­ba­dor a l’hora de fer pronòstics per al 2025 és la figura de Donald Trump, que torna a la pre­sidència dels Estats Units amb la intenció d’obrir un nou període d’uni­la­te­ra­lisme, pro­tec­ci­o­nisme i poca sin­to­nia amb Europa. Fins a quin punt sigui capaç de fer rea­li­tat les seves ame­na­ces deter­mi­narà els efec­tes sobre una eco­no­mia tan oberta com la cata­lana.

Trump a banda, Cata­lu­nya hau­ria de man­te­nir la velo­ci­tat de cre­uer el 2025 i créixer entre un 2,4% (Cam­bra de Bar­ce­lona) i un 2,6% (BBVA), sus­ten­tada en la demanda interna, la inversió, el comerç exte­rior i el turisme. A la UE, llas­tada per la recessió d’Ale­ma­nya, el crei­xe­ment seria del 0,9%, i a la zona euro, del 0,8%, segons les pre­vi­si­ons de la Comissió.

Però fa temps que els bons ave­ranys macro­e­conòmics diver­gei­xen de la per­cepció de la gent, que majo­ritària­ment pensa que l’eco­no­mia va de mal en pit­jor. A tot l’Estat espa­nyol, el Cen­tre d’Inves­ti­ga­ci­ons Sociològiques (CIS) fa una enquesta men­sual per mesu­rar la con­fiança dels con­su­mi­dors, i l’octu­bre pas­sat, a la pre­gunta de si d’aquí a sis mesos l’eco­no­mia espa­nyola serà millor o pit­jor que l’actual, un 51% van esco­llir la segona opció: pit­jor. Només un mes abans, al setem­bre, era el 48,5%.

Aquest pes­si­misme té lloc en un con­text de crei­xe­ment del PIB, però també de cre­ació de llocs de tre­ball. La taxa d’atur s’està reduint i s’està situ­ant als nivells del 2008. Ha pas­sat del 9,3% del 2023 al 8,9% d’aquest any i al 8% el 2025, segons els pronòstics del BBVA Rese­arch. I fins i tot hi ha qui comença a anti­ci­par un esce­nari de plena ocu­pació. A aquest con­text de bones notícies, cal afe­gir-hi que els ingres­sos fami­li­ars també estan aug­men­tant, fins al punt de com­pen­sar el dete­ri­o­ra­ment que les eco­no­mies domèsti­ques han patit amb la inflació. Almenys així ho asse­nyala entre d’altres el ser­vei d’estu­dis de Cai­xa­Bank, que hi ha apro­fun­dit: “El dina­misme de la RBD (renda bruta dis­po­ni­ble) va superar totes les expec­ta­ti­ves gràcies a un avenç de la remu­ne­ració dels assa­la­ri­ats d’un nota­ble 8,8% intera­nual, reflex de la intensa cre­ació d’ocu­pació el 2023 –amb un aug­ment del nom­bre d’assa­la­ri­ats del 3,4%–, i d’un dina­misme sala­rial més gran que tes­ti­mo­nia l’aug­ment del 5,4% en la remu­ne­ració per tre­ba­lla­dor”, asse­nyala un estudi del maig pas­sat per al con­junt de l’Estat.

El vers lliure: la taxa d’estalvi

Enmig d’aquesta bate­ria de dades posi­ti­ves, hi ha una gràfica que fa anar de cor­coll els eco­no­mis­tes perquè no acaba de qua­drar amb l’expli­cació gene­ral, almenys no des de la lògica econòmica més orto­doxa. El vers lliure és l’estalvi de les llars. La teo­ria econòmica i el sen­tit comú diuen que, quan el nom­bre d’atu­rats es redu­eix, el con­sum puja i, en con­seqüència, l’estalvi pri­vat baixa. És a dir, que hi ha una cor­res­pondència gai­rebé lineal entre atur i estalvi. Aquí i arreu. Només fets excep­ci­o­nals com ara la pandèmia van pro­vo­car un incre­ment de l’estalvi des­me­su­rat pel sim­ple fet que la gent no podia con­su­mir. Però després del con­fi­na­ment va anar tor­nant a nivells més nor­mals. No és la situ­ació actual: en un con­text favo­ra­ble per a la des­pesa, la guar­di­ola treu fum. La taxa d’estalvi en relació amb la renda dis­po­ni­ble es va situar en el 13,1% el segon tri­mes­tre del 2024 (última dada dis­po­ni­ble), quan un any abans estava en l’11,6% i, dos anys abans, en el 8,2%. Pre­ci­sa­ment, 8,2% és la mit­jana històrica entre els anys 2000 i 2019.

Què explica que s’hagi dis­pa­rat? Per Josep Soler, con­se­ller exe­cu­tiu de l’Asso­ci­ació Espa­nyola d’Asses­sors i Pla­ni­fi­ca­dors Finan­cers (EFPA Espa­nya), la prin­ci­pal raó és l’incre­ment de les ren­des: “És com­pa­ti­ble que aug­menti el con­sum i que aug­menti l’estalvi, perquè si hi ha més renda a repar­tir pots fer les dues coses”, afirma. Per la seva banda, el Banc d’Espa­nya asse­nyala un canvi en els hàbits d’estalvi en les llars més enve­lli­des i amb un nivell de ren­des més alt a par­tir de la pandèmia. El model històric era que, amb la jubi­lació, els ingres­sos fami­li­ars dis­minuïen, men­tre que el con­sum es man­te­nia, per la qual cosa es produïa un “deses­talvi”. Però els inves­ti­ga­dors estan obser­vant que aquest seg­ment de població seria ara un dels res­pon­sa­bles d’engrei­xar la guar­di­ola.

Més hipòtesis i també en relació amb el con­sum, però vin­cu­lat a l’enca­ri­ment del cost de la vida per la inflació. Hi ha eco­no­mis­tes que s’adhe­rei­xen a la teo­ria que la pujada desor­bi­tada dels preus hau­ria moti­vat un canvi en la llista de la com­pra de mol­tes famílies: s’hau­ria limi­tat a allò estric­ta­ment neces­sari i s’hau­ria ajor­nat per a més enda­vant l’adqui­sició de béns dura­dors, i allò que no s’ha gas­tat s’ha ficat a la guar­di­ola. Caldrà veure si aquests diners tor­nen al con­sum amb l’IPC sota con­trol.

El mis­teri de l’estalvi dis­pa­rat també abona hipòtesis de tall finan­cer, ja que els tipus d’interès alts (mal­grat que el BCE els està abai­xant) podrien haver ani­mat la con­trac­tació de pro­duc­tes ban­ca­ris per l’interès que pro­por­ci­o­nen. Dades del Banc d’Espa­nya refe­ri­des per l’EFPA cal­cu­len que les llars espa­nyo­les tenien 3,05 bili­ons d’euros en actius finan­cers el segon tri­mes­tre del 2024, un 5,6% més que un any abans. Una mica més de la mei­tat d’aquest incre­ment es deu a la reva­lo­ració dels diners dipo­si­tats en fons d’inversió i acci­ons i l’altra part és l’adqui­sició neta d’actius, sobre­tot comp­tes i dipòsits ban­ca­ris i fons d’inversió: un total de 76.000 mili­ons d’euros. L’EFPA asse­nyala que un 35% del total dels actius finan­cers està en pro­duc­tes de baixa ren­di­bi­li­tat, la qual cosa desin­fla­ria una mica la idea que els estal­vi­a­dors estan moti­vats per la cap­tació de plusvàlues.

Per millo­rar la com­prensió sobre què passa amb l’estalvi i com s’estan ajus­tant les finan­ces domèsti­ques, el Banc d’Espa­nya hi aporta una altra pista: les famílies estan reduint el seu deute i, d’un 49,1% del PIB, s’ha pas­sat en un any al 45,1%. L’afany per reduir l’expo­sició cre­ditícia, que és una manera d’estal­viar, és un feno­men com­par­tit per mol­tes llars de la Unió Euro­pea. A tot arreu aug­menta l’estalvi de les famílies i s’estan sane­jant les finan­ces domèsti­ques.

Joan Ramon Rovira, cap del gabi­net d’estu­dis econòmics de la Cam­bra de Comerç de Bar­ce­lona, té clar que allò que totes aques­tes dades estan posant de mani­fest és una crisi de con­fiança en el futur: “Les enques­tes que fa la Comissió Euro­pea ens diuen dues coses apa­rent­ment con­tra­dictòries, però molt impor­tants: d’una banda, que la situ­ació finan­cera de les famílies euro­pees, de mit­jana, és la millor que han tin­gut en els últims deu anys, però que, en canvi, el seu grau de con­fiança i pers­pec­tiva envers la marxa de l’eco­no­mia és el pit­jor de fa deu anys. Quina dis­so­ci­ació i quina esqui­zofrènia! No tinc deute o l’estic amor­tit­zant i la meva situ­ació finan­cera és bona, però jo no em fio del futur i, per tant, estal­vio. I això fan també les empre­ses que no inver­tei­xen, i el que tenim és un pro­blema gene­ra­lit­zat de con­fiança en el futur.”

¿Deu ser un entorn inter­na­ci­o­nal com­plex, amb guer­res, ter­ro­risme, con­flic­tes, enfron­ta­ment entre potències i pola­rit­zació, la raó d’aquesta crisi de con­fiança? No es pot des­car­tar que la geo­política pugui for­mar part del còctel de fac­tors que esti­guin influint en aquest escep­ti­cisme gene­ra­lit­zat, però Rovira es mos­tra reti­cent a atri­buir-li un paper des­ta­cat: “L’amenaça de Rússia o de la Xina són ele­ments que no solen tenir un efecte tan des­ta­cat en l’ànim de la gent, és més aviat el fet de pen­sar que cada vegada es tre­ba­lla més i es gua­nya menys”, asse­nyala. I no li falta raó, perquè, tot i que, en ter­mes gene­rals, hi ha hagut puja­des sala­ri­als, que han estat con­tin­gu­des, si es mira amb prou pers­pec­tiva, hom observa que la renda dis­po­ni­ble real per capita a Cata­lu­nya està per sota dels nivells del 2007, just abans de la crisi finan­cera del 2008 (vegeu gràfic). Han pas­sat 17 anys, en els quals s’han succeït diver­ses cri­sis, una pandèmia i una inflació des­bo­cada, que s’han hagut d’afron­tar amb una capa­ci­tat adqui­si­tiva estan­cada.

D’altra banda, en el mer­cat labo­ral hi ha una certa dua­li­tat entre per­fils pro­fes­si­o­nals amb molta demanda i poca oferta pels quals les empre­ses com­pe­tei­xen, en espe­cial tots els rela­ci­o­nats amb les noves tec­no­lo­gies, i altres tre­ba­lla­dors que es tro­ben als antípodes. En aquest mateix sen­tit es mani­festa Raúl Ramos, pro­fes­sor d’eco­no­mia apli­cada de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona i inves­ti­ga­dor de l’AQR: “El crei­xe­ment econòmic no està bene­fi­ci­ant tot­hom. En la indústria, per exem­ple, les empre­ses estan gua­nyant mer­cat exte­rior sent com­pe­ti­ti­ves per preu i no per tec­no­lo­gia i qua­li­tat com cor­res­pon­dria a la nos­tra eco­no­mia; per això els sala­ris no pugen prou.”

Ramos afe­geix una altra vari­a­ble a l’equació: l’habi­tatge. L’accés a un pis s’ha con­ver­tit en un pro­blema endèmic que es va accen­tu­ant, sobre­tot en àrees urba­nes. La difi­cul­tat que suposa per a mol­tes famílies no ja acce­dir a un pis sinó també man­te­nir-s’hi impacta en la manera com es veu el futur: “Això va més enllà del que serien els pro­ble­mes per arri­bar a final de mes, és la impos­si­bi­li­tat de pen­sar que d’aquí a dos o tres anys les coses seran millor, és a dir, poder esbos­sar un pro­jecte de vida”, afirma. Aquesta difi­cul­tat de veure el mitjà i el llarg ter­mini net i sense núvols afecta sobre­tot les llars més joves. Són famílies que patei­xen la inflació d’actius immo­bi­li­a­ris; per tant, si volen acce­dir a un pis de com­pra, han de fer un esforç d’estalvi cada vegada més gran. Això podria ser una expli­cació com­ple­mentària a l’incre­ment de la taxa d’estalvi.

Ni l’habi­tatge ni l’estan­ca­ment de la renda poden tenir una res­posta ràpida, però hau­rien de com­por­tar mesu­res urgents que comen­cin a can­viar les coses perquè els ciu­ta­dans vegin el futur amb més opti­misme. “La falta de con­fiança és causa i con­seqüència, perquè, si la gent no gasta, les empre­ses no venen; per tant, dei­xen de pro­duir i de con­trac­tar... És una mena d’espi­ral vici­osa”, diu Rovira.

Només quan s’alter­nen les ulle­res de prop amb les ulle­res de lluny és pos­si­ble fer una anàlisi més acu­rada de com va l’eco­no­mia. Amb les ulle­res de prop, el 2025 serà un any bo. Amb la inflació i els preus energètics sota con­trol i els tipus d’interès a la baixa (la dar­rera decisió del BCE ha estat aquest mateix mes de desem­bre), es creen les con­di­ci­ons perquè les empre­ses inver­tei­xin i els con­su­mi­dors i les admi­nis­tra­ci­ons gas­tin, que seran alguns dels vec­tors del crei­xe­ment de l’any que ve. També ho serà el sec­tor exte­rior, amb el permís de Trump. La recu­pe­ració de la demanda euro­pea aju­darà a impul­sar l’acti­vi­tat de les empre­ses cata­la­nes i, en con­seqüència, es pre­veu que millo­rin les expor­ta­ci­ons. Les indústries d’auto­moció i béns d’equi­pa­ment hau­rien de recu­pe­rar embran­zida. Pel que fa al turisme, espe­ci­al­ment els visi­tants estran­gers, que ha estat un dels sec­tors estre­lla del 2024, els eco­no­mis­tes pen­sen que con­ti­nuarà apor­tant crei­xe­ment al PIB, però no tant, perquè està arri­bant al límit en tem­po­rada alta, i ara cal avançar en la deses­ta­ci­o­na­lit­zació. També cal espe­rar apor­ta­ci­ons posi­ti­ves de la cons­trucció, que es veurà afa­vo­rida pels plans públics d’aug­men­tar l’oferta de llo­guer asse­qui­ble.

Les ulle­res de lluny situen el 2025 i el 2026 com dos anys clau per pre­pa­rar el que pas­sarà més enda­vant.

Economia extensiva però poc productiva
Catalunya està reduint l’atur en un context de creixement de la base de persones ocupades. El tercer trimestre del 2024, es va assolir la dada rècord de 3.861.100 persones ocupades. La immensa majoria d’aquests nous treballadors són immigrants. Tot això obliga a posar l’accent en el model de creixement de Catalunya, que progressa més per la incorporació de nova mà d’obra que no pas perquè els mateixos treballadors generin més riquesa. En definitiva, és una economia més extensiva que productiva.

LES FRASES

És compatible que augmenti el consum i que augmenti l’estalvi, perquè si hi ha més renda a repartir pots fer les dues coses
Josep Soler
EFPA Espanya
Això va més enllà dels problemes per arribar a final de mes, és la impossibilitat d’esbossar un projecte de vida
Raúl Ramos
Universitat de Barcelona
La geopolítica no sol afectar l’ànim de la gent, més aviat és pensar que cada cop es treballa més i es guanya menys
Joan Ramon Rovira
cambra de Comerç Barcelona
3,9%
Creixement del PIB.
És l’última dada proporcionada per l’Idescat sobre la marxa de l’economia catalana i correspon al tercer trimestre del 2024.
6,7%
Consum públic.
El consum de les administracions suposa el 20% del PIB català. El tercer trimestre va créixer un 6,7% interanual. El consum privat –que és el 55% del PIB– va créixer en un 2,6%.
7,7%
Inversió en maquinària.
Tot i que ve de nivells baixos, entre juliol i setembre la formació bruta de capital va pujar un 4,6%, resultat d’un increment del 7,7% de la inversió en béns d’equipament i del 2,4% en construcció.
8,8%
Taxa d’atur.
La dada correspon al tercer trimestre.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia