Opinió

Fragilitat i heterogeneïtat al Vell Continent

Si Europa vol tenir una veu significativa a la reconfiguració del poder econòmic i polític, cal una millora substancial en els mecanismes de ‘governance' de la UE

Fra­gi­li­tat i hete­ro­geneïtat és el binomi que carac­te­ritza les pers­pec­ti­ves econòmiques per a Europa en un futur imme­diat. I com a even­tual antídot, l'informe d'octu­bre de 2010 de l'FMI sobre el nos­tre Vell Con­ti­nent tria com a títol Cons­truir con­fiança com a reco­ma­nació enfront dels ris­cos de feble­ses econòmiques i polítiques que poden fer que la dinàmica de recu­pe­ració quedi subs­tan­ci­al­ment endar­re­rida res­pecte d'altres regi­ons del món.

No sem­bla una tasca fàcil. L'FMI pre­veu per al con­junt del 2010 una taxa de crei­xe­ment mit­jana a Europa del 2,3%, que cau­ria fins al 2,2% el 2011, unes xifres que són apro­xi­ma­da­ment la mei­tat de les pre­vis­tes per al con­junt de l'eco­no­mia mun­dial. La Unió Euro­pea es que­da­ria en un encara més modest 1,7% tant aquest any com el pro­per 2011, encara que el tret més des­ta­cat és la gran dis­persió entre països. Entre les taxes de crei­xe­ment per 2010 en posi­tiu del 3,3 d'Ale­ma­nya i el 4,4 de Suècia, d'una banda, i, en nega­tiu, el -4 de Grècia, acom­pa­nyada en el decrei­xe­ment per Espa­nya i Irlanda amb pre­vi­si­ons del -0,3%, l'hete­ro­geneïtat a Europa sem­bla ampliar-se.

Amb una pers­pec­tiva més a mitjà ter­mini, la dar­rera edició de l'Informe de Com­pe­ti­ti­vi­tat Glo­bal del World Eco­no­mic Forum, publi­cat el setem­bre pas­sat, mos­tra també una dis­persió entre les eco­no­mies de la Unió Euro­pea en el rànquing, des del segon lloc de Suècia (només per dar­rere d'una altra eco­no­mia euro­pea, Suïssa), amb Ale­ma­nya, Finlàndia i Dina­marca entre els 10 pri­mers, i a l'altre extrem Grècia, al lloc 83, per dar­rere de Roma­nia i Bulgària, amb Espa­nya al lloc 42, després de per­dre 9 posi­ci­ons en un any... i prop de vint a la dar­rera dècada. Par­lar d'una Europa “a múlti­ples velo­ci­tats” sem­bla més pro­per a la rea­li­tat que mai als dar­rers temps.

Això intro­du­eix com­pli­ca­ci­ons que van des dels even­tu­als can­vis de tendència fins a la gestió de la política monetària de la zona euro si el dina­misme a Ale­ma­nya –acom­pa­nyat en el seu moment per un relleu al cap­da­vant del BCE, amb més pes de la “línia dura” si és nome­nat, com indi­quen majo­ritària­ment les tra­ves­ses, Axel Weber– entra en con­tra­dicció amb la con­ti­nu­ació de l'estan­ca­ment als països del sud i altres. O si la dinàmica d'una recu­pe­ració modesta i desi­gual no acon­se­gueix reduir els dese­qui­li­bris entre les eco­no­mies de la zona euro.

Però que els rep­tes siguin espe­ci­al­ment com­pli­cats no vol dir que no sigui impres­cin­di­ble afron­tar-los, ben al con­trari. Si Europa vol tenir una veu sig­ni­fi­ca­tiva a la recon­fi­gu­ració del poder econòmic i polític glo­bal, i evi­tar que el G20 esde­vin­gui encara més un G2 entre els Estats Units i la Xina, cal una millora subs­tan­cial en els meca­nis­mes de gover­nance de la UE que per­meti també que els valors euro­peus, en ter­mes, per exem­ple, d'equi­li­bri entre les exigències de com­pe­ti­ti­vi­tat i de cohesió social, o entre crei­xe­ment i qua­li­tat de vida, no es vegin encara més diluïts en les noves tendències glo­bals.

Enfront de les temp­ta­ci­ons i veus que pro­pi­cien –per acció o omissió– un afe­bli­ment i dis­gre­gació a Europa, cal recor­dar les lliçons de la història en ter­mes dels cos­tos que ens ha supo­sat la “no-Europa” (per repren­dre el títol emblemàtic de l'informe Cecc­hini que va ava­luar les raons econòmiques per al Mer­cat Únic). Sense anar més lluny, ara que tant es parla del llast que suposa l'endeu­ta­ment –pri­vat i públic– dels països del sud d'Europa i veient com Ale­ma­nya pon­ti­fica res­pecte a això, seria con­ve­ni­ent recor­dar que el deute que Ale­ma­nya va haver d'afron­tar després de la Pri­mera Guerra Mun­dial amb la inso­li­da­ri­tat, lla­vors, de França i el Regne Unit va con­tri­buir subs­tan­ci­al­ment a una pèssima gestió de la crisi dels anys 1930 amb efec­tes polítics i soci­als des­as­tro­sos. En una situ­ació tan sem­blant i deli­cada, pot­ser la reco­ma­nació de “cons­truir con­fiança” recíproca entre els euro­peus supo­sa­ria un canvi d'acti­tud tan rao­na­ble com impres­cin­di­ble.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.