On és la ràbia d'Europa?

Avui farem l'exer­cici a l'inrevés. No par­la­rem de l'ano­ni­mat dels mer­cats deses­ta­bi­lit­za­dors de la City, ni de les ocul­tes raons d'Angela Merkel per a espan­tar-los encara mes; ni de l'inco­herència d'un euro des­proveït d'unes hipotètiques polítiques econòmica i fis­cal eficaçment coor­di­na­des, o d'una Unió Euro­pea man­cada de pres­su­post comú, o de la absència d'euro­bons, d'un autèntic fons de res­cat o del rol –gene­ra­dor de con­fiança davant el deute– del BCE, remeis tots que van adop­tant-se amb recança, Con­sell Euro­peu inclòs, sense tocar fórmu­les estruc­tu­rals que injec­tin saba autèntica a l'arbre de la Unió.

No. Avui les pre­gun­tes, pen­sant en el 2011, són unes altres. Quin hau­ria estat el cost d'una Europa sense el sud? Què hau­ria estat d'una Europa que no hagués incor­po­rat al seu moment el sud econòmic, que no hagués assu­mit con­vençuda­ment les nota­bles asi­me­tries que supo­sava obrir-se al Medi­ter­rani absor­bint Grècia, Por­tu­gal i –el pes mes fort– Espa­nya? Tor­nen a enfron­tar-se l'Europa cal­vi­nista, només de grisa aus­te­ri­tat, i l'Europa lla­tina i ori­en­tal, neces­si­tada i por­ta­dora d'estímuls? Perquè aque­lles fites es varen assu­mir amb una nota­ble volun­tat política basada en una forta con­vicció econòmica. No és només que –com recor­da­ria un Mit­ter­rand òbvi­a­ment mes savi que Sarkozy i Merkel– fets i per­so­nat­ges clau de la cul­tura uni­ver­sal d'arrel euro­pea hau­rien que­dats mar­gi­nats o que no hi hau­ria mes Club Méditer­ranée per a la ter­cera edat, sinó que ins­tru­ments de desen­vo­lu­pa­ment ver­te­bra­dors d'aquesta Europa des de fa vint anys, com el con­cepte de cohesió econòmica i social (i des del Trac­tat de Lis­boa, ter­ri­to­rial) o el de ciu­ta­da­nia euro­pea no hau­rien vist la llum, fruit de les pre­sidències de Felipe González.

Fa vint-i-cinc anys sortíem de dic­ta­du­res i actu­a­litzàvem per a Europa la consciència democràtica comuna de les lli­ber­tats. L'ober­tura al Medi­ter­rani, d'est a oest, oferí a Europa una consciència d'anar enda­vant coin­ci­dint amb la arri­bada de Delors, i el mer­cat únic es cre­ava l'endemà de l'ampli­ació. El sud donà ales­ho­res al gris món nord-euro­peu la necessària llum i força, ànima i volun­tat de desen­vo­lu­pa­ment, entre d'altres eines per a una trans­for­mació econòmica rao­na­ble­ment reei­xida. Avui les regles de fun­ci­o­na­ment de l'euro pre­vis­tes pel Trac­tat de Lis­boa, fins i tot modi­fi­ca­des, entren en con­tra­dicció fla­grant amb les divergències de desen­vo­lu­pa­ment dels països medi­ter­ra­nis. Quina Europa produïm? L'amnèsia històrica i la falta de lide­ratge dels actu­als caps d'estat i de govern posen en perill aquesta rea­li­tat i sem­blen cor­res­pon­dre's, curi­o­sa­ment, amb un ser­vi­lisme econòmic mes propi dels sot­me­sos a les anti­gues dic­ta­du­res que dels que hau­rien de lide­rar el futur. Què se'n ha fet, de l'Europa del sud, del nervi i de la ràbia dels seus ciu­ta­dans? Aquesta ràbia ha de pos­si­bi­li­tar el 2011, entre tan­tes altres coses, dema­nar expli­ca­ci­ons al Regne Unit perquè posi fi a la política deses­ta­bi­lit­za­dora de la City, pri­mera plaça espe­cu­la­tiva mun­dial per excel·lència. Aquesta ràbia ha de sig­ni­fi­cat també recla­mar a Ale­ma­nya no mirar tan a Rússia i Xina –el 60% de les expor­ta­ci­ons ale­ma­nyes van al mer­cat inte­rior euro­peu– i impo­sar una autèntica gover­nança econòmica euro­pea, pros­se­guint la seva europeïtzació i desen­vo­lu­pant la ger­ma­nit­zació d'Europa que demana.

Només així, mit­jançant la deter­mi­nació i la ràbia dels perifèrics –tan neces­sa­ris–, jun­ta­ment amb una dis­ci­plina i una aus­te­ri­tat des­co­ne­gu­des en aques­tes lati­tuds i impor­ta­des d'una Europa cal­vi­nista que mai va accep­tar aque­lles asi­me­tries, els països del sud serem capaços de recon­duir el 2011 amb deter­mi­nació l'espai polític que, també a la Unió, ens per­toca.