La portugalització que ens sotja

La Patrícia Gabancho ens ha expli­cat en el seu dar­rer lli­bre que l'auto­no­mia que ens cal és la de Por­tu­gal, però cal­dria mati­sar que la sobi­ra­nia que neces­si­tem per a sor­tir-nos-en no és pas per a fer-ne l'ús que els por­tu­gue­sos n'han fet, sinó per a evi­tar que en l'àmbit econòmic ens veiem obli­gats a seguir el seu camí cap al des­as­tre, equi­pa­ra­ble, d'altra banda, al camí que ha seguit l'Estat espa­nyol les dar­re­res dècades. A l'Estat espa­nyol, que pre­di­cava el cafè per a tot­hom, ens hem tro­bat que ja no n'hi ha per a ningú. Amb prou fei­nes queda una mica de marro i prou. La marca Espa­nya avui no ven enlloc perquè està asso­ci­ada a una eco­no­mia devas­tada, la qual cosa per­ju­dica enor­me­ment els interes­sos de les empre­ses expor­ta­do­res cata­la­nes, que neces­si­ten noves estratègies de pro­jecció exte­rior, començant per una nova marca repre­sen­ta­tiva dels valors pro­pis del nos­tre país. D'altra banda, la reti­rada de diners dels dipòsits ban­ca­ris mai ha regis­trat un índex com l'actual, de manera que durant el juliol es van reti­rar 74.200 mili­ons d'euros més que no pas en tot l'any 2011, la qual cosa repre­senta un 4,6% dels dipòsits o tres quar­tes parts del total de l'ajuda con­ce­dida per l'Euro­grup per reca­pi­ta­lit­zar el sis­tema finan­cer espa­nyol. Poca broma! I la fugida de capi­tals està adqui­rint també dimen­si­ons espec­ta­cu­lars. L'Estat espa­nyol avui es troba a l'UVI amb molt mal pronòstic, que encara empit­jora per l'orgull fat­xenda que des­pre­nen les decla­ra­ci­ons dels res­pon­sa­bles econòmics d'un govern divi­dit en estratègies poc menys que irre­con­ci­li­a­bles. Soria, De Guin­dos i Mon­toro són el para­digma de la discòrdia i la desunió, jus­ta­ment en un govern que s'omple la boca amb la paraula uni­tat.

Espa­nya és un vai­xell que s'enfonsa perquè, ni amb Cata­lu­nya ni sense Cata­lu­nya, difícil­ment se'n sor­tirà per pagar mai el seu deute. Aquesta és l'expli­cació del fet que tan­tes per­so­nes hagin arri­bat a l'inde­pen­den­tisme per vies tan allu­nya­des de les raons iden­titàries. Per això, l'endemà de la mani­fes­tació de l'Onze de Setem­bre les bor­ses no es van alte­rar, mal­grat els pronòstics de mal ave­rany amb què imme­di­a­ta­ment ens van obse­quiar els capi­tos­tos del PP.

Si Cata­lu­nya es queda a l'Estat espa­nyol, segur que ens enfon­sa­rem amb ell, des del punt de vista econòmic. Si mar­xem, el camí serà difícil i pedregós, però tenim l'opció de tirar enda­vant en pocs anys i sal­var l'estat del benes­tar. I “tirar enda­vant” sig­ni­fica acon­se­guir un crei­xe­ment d'un 1,25%, que és el mínim per gene­rar ocu­pació, i acos­tar-nos deci­di­da­ment al 2,7%, con­dició sine qua non perquè l'atur dis­mi­nu­eixi. I això mai no pas­sarà men­tre tin­guem el dèficit fis­cal que arros­se­guem i men­tre hàgim de patir la pressió impo­si­tiva actual, en con­trast amb el que suc­ce­eix en altres ter­ri­to­ris de l'Estat. En els dar­rers mesos, no única­ment han pujat l'IVA i l'IRPF, sinó que s'han incre­men­tat també, entre d'altres, l'import sobre hidro­car­burs i el d'actes jurídics docu­men­tats, la qual cosa sig­ni­fica que enguany els cata­lans paga­rem 440 euros més, a diferència dels 338 que paga­ran com a mit­jana els ciu­ta­dans de l'Estat. I a Extre­ma­dura, cal recor­dar al Sr. Monago, només en paga­ran 225 més. Tot un exem­ple de com Espa­nya ens aboca a una inde­sit­ja­ble por­tu­ga­lit­zació econòmica de Cata­lu­nya.