DE MEMÒRIA
Boscos i forestals
La creació de l'Escola Forestal Superior de Tharandt (Dresden), el 1811, i la de l'Escola d'Enginyers de Monts de Villaviciosa de Odón, a la regió de Madrid, el 1848, més la constitució del Cos d'Enginyers Forestals de l'Estat cinc anys més tard van ser ben aprofitades pels catalans d'aquells anys. De fet, són nascuts a terres catalanes nou dels setze enginyers que Erich Bauer destaca en el seu estudi sobre els enginyers forestals espanyols del XIX.
La feina principal d'aquests enginyers va ser la de l'estudi i la defensa dels boscos sobre els quals l'Estat espanyol tenia jurisdicció, que estaven situats, abans del 1898, a quatre continents, i que, després de les lleis desamortitzadores del 1833-1855, havien d'ésser administrats com a empreses públiques de l'Estat. Una feina científica d'un costat i una feina d'empresari públic de l'altre.
Així, Miquel Bosch i Julià, un dels quatre primers enginyers de monts de l'Estat espanyol, va publicar, aviat, un primer informe amb un títol prou clar: Rápida ojeada sobre el estado de los montes de Canarias, Puerto Rico, Cuba y Filipinas (1868).
Fins al 1901 no es va publicar el Catálogo general de montes públicos. Era la concreció de la classificació general establerta després de la desamortització. Però el 1926 ja s'havien privatitzat un 41,5% dels boscos públics. De fet, els enginyers forestals de l'Estat, o havien facilitat les privatitzacions o no havien aconseguit frenar-les.
El gran èxit dels enginyers forestals catalans va ser la fixació de les dunes del golf de Roses, que, en el passat, havien colgat sota les seves sorres el que restava de la ciutat grecoromana d'Empúries. La institució pública responsable de la realització del programa de fixació va ser el Districte Forestal de Barcelona, Girona i Balears, creat administrativament entre el 1859 i el 1877. L'iniciador va ser l'enginyer nascut a Torroella de Montgrí, ben a prop d'Empúries, Primitiu Artigas i Teixidor, que havia estudiat les dunes de la Gironda, a les Landes, a l'Atlàntic, i que seria continuat per altres enginyers forestals.
Però, tant el districte com la divisió hidrologicoforestal de la conca inferior de l'Ebre i els Pirineus Orientals, creada el 1901, van intervenir en molts altres punts del territori català: des de Gerri de la Sal, l'alt Ter, l'alt Llobregat, el massís de Montserrat i també el bosc de Poblet.
Altres administracions públiques forestals del corredor mediterrani serien el districte forestal de Castelló-Tarragona, el districte forestal de València, propietari de l'Albufera (abans que fos de l'Ajuntament de València, i gestor de la conca del riu Xúquer) i el districte forestal d'Alacant, amb els horts del Palmerar d'Elx dins del seu territori.
LLEIS DE REPOBLACIÓ.
Alguns membres del grup català d'enginyers de monts van treballar a l'administració forestal de l'arxipèlag de les Filipines. És el cas de Josep Jordana i Morera, Ramon Jordana i Morera (germà seu, tots dos nascuts a Cervera), Sebastià Soler i Vidal (nascut a Barcelona) i Joaquim Castellarnau i Lleopart (nascut a Tarragona).Tots quatre van estudiar sistemàticament les famílies forestals de les illes, els sistemes d'explotació, l'evolució i les perspectives del comerç de fustes. Sebastià Vidal va ser director del Jardí Botànic de Manila. Un monument en honor seu ho recorda. Els viatges, per la Mediterrània, el canal de Suez i l'Índic, de Barcelona a Manila, i fins a més lluny, els van permetre estudiar i publicar informes sobre altres realitats forestals i agràries: fins a Nova Zelanda.
Del Marroc al Japó
Josep Jordana va estudiar la producció agrària del Marroc i la producció agrària i forestal d'Algèria. Ramon Jordana va publicar un estudi forestal sobre l'Índia anglesa, Java i les Filipines (c.1890), un informe sobre el comerç de fustes a les Filipines (1877) i diverses memòries sobre la producció dels monts públics de les Filipines (1872-76). Josep Jordana (i Joan Morphy) va estudiar els monts i la colonització d'Austràlia, Tasmània i Nova Zelanda (1878); Josep Jordana, tot sol, l'agricultura, la indústria i les belles arts al Japó (1879); Sebastià Vidal, un catàleg metòdic de les plantes llenyoses, silvestres i conreades a la província de Manila (1880) i una sinopsi de famílies i plantes llenyoses de les Filipines (1883), amb un atles de 100 làmines i 1.900 figures.
