La culpa és nostra

La democràcia és l'únic règim polític accep­ta­ble. El poble –cadas­cun de nosal­tres– tria els polítics que els hau­ran de gover­nar. Però a vega­des aquests polítics pre­nen deci­si­ons que són con­si­de­ra­des equi­vo­ca­des per la majo­ria dels obser­va­dors. És el que ha pas­sat amb l'onada de refu­gi­ats de Síria, l'Afga­nis­tan i l'Iraq. Les pro­tes­tes popu­lars han estat clares a casa nos­tra. Però no sé si hi hau­ria hagut la mateixa una­ni­mi­tat, si ens haguéssim tro­bat amb milers i milers de refu­gi­ats, tal com ha pas­sat en alguns països dels més reti­cents a rebre aque­lla immi­gració. Només una per­sona ha tin­gut una posició clara d'aco­llida: la can­ce­llera Merkel, aque­lla per­sona tan cri­ti­cada. La democràcia es com­porta a vega­des de manera ben incor­recta. S'ima­gi­nen que el mul­ti­mi­li­o­nari Trump guanyés les elec­ci­ons a la pre­sidència dels Estats Units? Tot indica que serà el can­di­dat del par­tit repu­blicà. El pre­si­dent Obama ha tin­gut el valor de res­ta­blir les rela­ci­ons amb Cuba i s'hi ha pas­se­jat, acom­pa­nyat de la dona i les filles. Es evi­dent que la família no l'hau­ria acom­pa­nyat si la visita s'hagués fet a un estat poc amic i perillós. Però Obama, que ha tin­gut aquest gest llo­a­ble, no ha pogut tan­car la presó de Guantánamo, a la mateixa illa, tal com havia promès en el seu pro­grama, perquè els repu­bli­cans ho impe­dei­xen, gràcies a la seva majo­ria a les dues cam­bres de govern.

La con­clusió és clara. Si la democràcia arriba a con­clu­si­ons egois­tes i renun­cia a l'apli­cació de la Decla­ració dels Drets de l'Home, for­mu­lada per la ONU després de la Segona Guerra Mun­dial, la culpa és nos­tra, dels votants que hem ele­git els nos­tres repre­sen­tants. O dit d'una altra manera, més exacta, la culpa és de la soci­e­tat civil. La res­pon­sa­bi­li­tat no és mai d'una per­sona sola. Si fos així, aca­baríem neuròtics per­duts.

Passo a l'eco­no­mia i als pro­gra­mes econòmics dels par­tits. Tots els pro­gra­mes pre­di­quen que el seu objec­tiu es el benes­tar i l'igual­tat dels ciu­ta­dans, però dife­rei­xen en l'apli­cació del seu pro­grama. Enten­dre una política econòmica no està a l'abast de la majo­ria de la població. La manca de conei­xe­ments pot por­tar a dues opci­ons equi­vo­ca­des. La pri­mera es votar Trump o el seu germà bessó, perquè ens ha enllu­er­nat amb la seva fat­xen­de­ria. La segona és votar un par­tit que fa pro­pos­tes impos­si­bles de com­plir i es queda tan ample. La solució implica més labor pedagògica dels polítics i més pre­pa­ració econòmica nos­tra. En aquest segon aspecte s'ha avançat força en els dar­rers 50 anys, començant pels sin­di­cats i aca­bant amb nosal­tres matei­xos. Abans, els sin­di­ca­lis­tes no sabien lle­gir un balanç, ara gai­rebé tot­hom sap el que és la inflació o fins i tot el Pro­ducte Inte­rior Brut (PIB). En democràcia, el vot d'un Premi Nobel d'eco­no­mia val tant com el de qual­se­vol altre. La solució no és mul­ti­pli­car el valor del vot del Premi Nobel, sinó reduir la diferència en com­prensió entre els dos votants.

El règim democràtic millo­rarà, a mesura que millori el nivell dels votants. És indis­cu­ti­ble. Ales­ho­res, si tenim un bon govern, l'èxit serà nos­tre.