Salut física i salut econòmica

Un dels pro­ble­mes més greus que ha creat l’actual pandèmia és que afecta la salut física dels infec­tats i la salut econòmica d’una forma que podríem dir com­ple­mentària. Per evi­tar morts i malal­ties greus es pre­nen mesu­res que afec­ten dura­ment les acti­vi­tats econòmiques. És evi­dent que si hem de triar entre la vida d’una per­sona i la salut econòmica, tots triaríem la vida. Però el pro­blema no es plan­teja a nivell indi­vi­dual, sinó col·lec­tiu, de forma que per sal­var un número des­co­ne­gut i inde­ter­mi­nat de per­so­nes es pre­nen unes mesu­res que poden liqui­dar en pocs dies la feina d’anys de les empre­ses.

La Covid-19 és un virus des­co­ne­gut i encara no conei­xem la seva con­ducta: a vega­des mata, a vega­des deixa llar­gues seqüeles i d’altres té símpto­mes fàcils de supor­tar, com si fos una grip, i se’n va al cap de pocs dies sense dei­xar ras­tre; mata un per­cen­tatge alt de les per­so­nes d’un geriàtric, que tenen la meva edat i alguna de les pato­lo­gies que jo tinc, i altres vega­des es con­cen­tra en mino­ries joves, les quals es recu­pe­ren en pocs dies. Tenim gover­nants esbo­jar­rats com el pre­si­dent Trump dels Estats Units, que ha tar­dat sis mesos a posar-se una mas­ca­reta i parla dels morts ame­ri­cans com si es tractés de la collita de blat de moro. Tenim els països que no pre­nen cap mena de mesu­res, perquè per­ta­nyen a un Ter­cer Món, no aban­do­nat per Déu, però sí pels seus ger­mans humans, que supo­sen una car­nis­se­ria espan­tosa, que no conei­xe­rem fins més tard.

En el nos­tre cas tenim uns gover­nants que fan el que poden. S’ha optat per gover­nar la pandèmia amb la intenció de man­te­nir una pro­porció ade­quada entre les mesu­res de con­tenció de l’epidèmia i les mesu­res econòmiques necessàries. La bona volun­tat per part del Ser­vei de Salut de la Gene­ra­li­tat hi era, i hi és, però el resul­tat no ha estat gaire reei­xit. Les mesu­res pre­ses han estat molt com­pli­ca­des, difícils d’enten­dre i de com­plir, amb can­vis seguits i sovint con­tra­dic­to­ris. Ens hem hagut d’empas­sar nom­bro­ses mani­fes­ta­ci­ons de la con­se­llera de Salut, que no sé si apro­va­ria el pri­mer curs de medi­cina. Final­ment, amb sis mesos de retard, al cap­da­vant de la gestió de la pandèmia s’hi ha posat un epi­demiòleg. Crec que els que es quei­xen tenen una bona part de raó o pot­ser és que no se’ls ha expli­cat tot prou bé.

Cata­lu­nya compta amb una magnífica presència de met­ges. No he sen­tit gaire la seva veu, la més necessària en aquests casos. Han fal­tat sobre­tot reco­ma­na­ci­ons expli­ca­des i infor­mació de tot el que es coneix de la vida i els cos­tums del maleït virus. És clar que ho diu una per­sona que no ha estat infec­tada –fins ara–. I que tam­poc en té en el seu cer­cle fami­liar. La pandèmia de la Covid-19 pas­sarà a la història. Es faran tesis doc­to­rals sobre ella. Pot­ser hau­ran apa­re­gut més virus, però ja tin­drem les vacu­nes ade­qua­des. A Cata­lu­nya, la pandèmia ens ha aga­fat amb un procés polític fona­men­tal pel mig i sense que els fis­cals i els jut­ges del procés s’hagin infec­tat. Podran dir que aquesta és una prova de la seva impar­ci­a­li­tat, men­tre que els cata­lans dolents han demos­trat poca experiència de govern, degut en part al fet que fa 300 anys que no en tenim.