DE MEMÒRIA
La reivindicació burgesa del 54
La dictadura político-militar espanyola de 1939 fou, d'entrada, un intent de control burocràtic dels processos d'importació, de producció i distribució (de tot: aliments, energia, vehicles, etc), i d'estalvi-inversió (amb statu quo bancari fins al 1962). Aquests processos no estaven orientats ni pels mercats, ni pels plans. Estaven dirigits per una maquinària estatal hipertrofiada que anava generant especuladors, nou-rics, burgesos sense ètica.
Burgesos com Manuel Ortínez o Joan A. Linati ho han explicat a les seves memòries. Linati escriu: “La guerra nos dejó a muchas famílias destrozadas, y abrió a otras –a los eternos vividores, a los eternos aprovechados- las puertas de esa prosperidad económica, para la que carecían de preparación... La falta de actuación enérgica sobre esta gente, sobre este importante pero en el fondo reducido grupo especulador de altura, fue el máximo pecado del franquismo”. I, afegeix per esvair dubtes: “...No me refiero a este otro estraperlo misérrimo, practicado por pobre gente”. Els burgesos d'abans del 36 es desmarcaven dels grans especuladors, i sabien prou bé qui eren, quina preparació tenien, i què necessitaven.
El 1954, representants de sis organitzacions empresarials de Barcelona van constituir una plataforma amb 8 punts que resumien les reivindicacions. S'adreçaven al governador civil de la província, que era, aleshores, la màxima autoritat. Les sis organitzacions eren: la Cambra de Comerç i Navegació, la Cambra d'Indústria, l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, la Cambra Oficial de la Propietat Urbana, la Cambra Minera i la Societat Econòmica d'Amics del País.
Els 8 punts de 1954 eren sensacionals. El punt 1 demanava “més publicitat als projectes de llei i un ampli termini d'informació pública”. Donat que l'activitat burocràtica de la dictadura semblava imparable, millor conèixer-la abans, i tenir, després, més temps, durant la “informació pública”, per a intentar modificar-ne alguns aspectes.
El punt 2: “Que no es dictin disposicions de caràcter fiscal amb efectes retroactius”. La fiscalitat era, sembla, retroactiva!
Els tres punts següents es centraven en l'energia i les infraestructures. El punt 3 proposava avançar en “l'electrificació del Vuit ferroviari català”.
El punt 4 demanava que no hi hagués discriminació: “Que hi hagi més equitat en la distribució
de l'energia elèctrica i s'eviti que les restriccions (elèctriques) a la zona catalana siguin desproporcionades”.
El punt 5 era dedicat al port: “Que es doti Barcelona d'un dic sec”. Les terminals d'aeroport ni s'oloraven. Només un punt
–el 6- era dedicat a l'ensenyament, i, encara, molt modestament: “Que es doti a Barcelona d'un edifici adequat per a l'Escola de Comerç”.
Els dos darrers punts eren més genèrics. El punt 7 feia: “Que es simplifiquin el sistema fiscal i els procediments de recaptació”.
Reducció de la tramitació burocràtica. No, menys impostos.
I el punt 8, en la mateixa direcció: reducció de l'intervencionisme. En concret: “Que s'atenuïn les intervencions que dificulten la llibertat de comerç”. Car, el 1953, la floca de cotó arribada al port de Barcelona valia 30 pessetes, i el Ministeri de Comerç del govern espanyol la venia als fabricants catalans a 54 pessetes.
transparència.
Altres qüestions quedaven aparcades. Per exemple, la legislació de 1939-41 que donava la direcció dels afers industrials a l'Estat espanyol.
La llibertat d'indústria, per instal·lar noves indústries, o traslladar o ampliar les existents, no arribaria fins al 1963.
L'informe Moix
Els 8 punts reivindicatius de la plataforma burgesa de 1954 van ser reproduïts i saludats, amb un entusiasme contingut, a l'informe Moix de 1956. Aquest document, signat per Josep Moix i Regàs (Sabadell, 1898-Praga, 1973), exalcalde de Sabadell el 1936, i exministre el 1938, va ser la base de discussió del I Congrés del PSUC, celebrat prop de París. La idea de Moix era que existia un ampli ventall de sectors contraris a la dictadura franquista.
