Innovadores

Entre els assajos novel·la La ben plantada, d’Eugeni d’Ors, i La ben nascuda, de Rodolf Llorenç (vegeu El Punt Avui / L’Econòmic, 17-11-2024), es dispara –a l’àrea catalana– el nombre d’innovacions protagonitzades per dones. En podem escollir algunes i presentar-les per ordre d’aparició.

El 1909, Francesca Bonnemaison (Barcelona, 1872-1949) va posar en funcionament, a Barcelona, una biblioteca per al públic femení. La primera d’Europa (la segona, el 1926, a Londres; la tercera, el 1931, a París). El seu rapidíssim èxit va dur a la creació, el 1910, de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. Un centre –conegut com “La Cultura”– que esdevindria, ben aviat, un espai d’ensenyaments artístics i tècnics, una escola d’idiomes i una acadèmia de formació professional que disposaria d’una utilíssima borsa de treball. Tot, per a dones. Una quasi universitat femenina en uns anys en què era molt difícil l’accés de les dones a la universitat. La dictadura del 1939 tancà La Cultura. La posà en mans de la Diputació provincial, que la cedí al partit únic de la dictadura. El 1970, esdevingué la seu de l’Institut del Teatre i, el 2003, el Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison.

El 1910, Concepció Aleixandre (València, 1862-1952), una de les primeres doctores en medicina i cirurgia –i ginecòloga– del país, patentà dos models dels dispositius coneguts tècnicament com a “pessaris”. Uns implants a la vagina que històricament s’han usat per reforçar els músculs del sòl de la pelvis i controlar la incontinència urinària. En les memòries de les patents es posa, en part, l’accent en el fet que són uns pessaris totalment metàl·lics. Però no s’hi parla, per prudència, del que probablement era el seu ús principal: fer les funcions d’un anticonceptiu, d’un DIU. Concepció Aleixandre no fabricaria mai el seu DIU. Ens va caldre esperar només unes quantes dècades.

La novel·lista i poetessa Dolors Monserdà (Barcelona, 1845-1919) va donar impuls a la creació, el 1912, de la cooperativa Obreres de l’Agulla. Les sòcies hi podien adquirir una millor destresa professional; hi podien obtenir fils, agulles i didals en condicions més bones, i tenien accés, gràcies a la borsa de treball, a encàrrecs de més interès. La necessitat d’una indústria del vestit, tal com succeeix en tots els altres sectors, pot ésser satisfeta, també, utilitzant la fórmula del cooperativisme. L’autora de la novel·la La fabricanta ho va iniciar. Entre d’altres.

Carme Biada (Barcelona, 1875-1959), besneta del promotor del ferrocarril Mataró-Barcelona, quan tenia nou fills i va morir Artur Elizalde, marit seu i gran fabricant d’excel·lents automòbils, va prendre, el 1927, una decisió innovadora. Es posaria al capdavant de l’empresa (en aquest aspecte, tenia predecessores, dins i fora del país), i optaria no per continuar fent automòbils, sinó per fabricar avions. Com feia alguna altra empresa catalana. Des del 1901, amb Domènec Juandó. La innovació de Carme Biada era estratègica: una gran empresa pot esborrar d’un dia per l’altre el producte que fabrica amb èxit des de fa temps, i posar-se a produir una cosa –per a ella– totalment nova.

A Vilanova i la Geltrú, el 1936, als 21 anys, Roser Ferran (Barcelona, 1915-2019), que, com acaben de llegir, va viure més de 100 anys, va esdevenir la directora d’una gran empresa italianocatalana que havia estat col·lectivitzada: Pirelli. El seu objectiu era continuar fabricant pneumàtics. Bàsics per al transport per carretera. Però, el 1936, el seu destí era un altre: era la revolució i/o la guerra. La innovació fou dirigir –amb 21 anys!– el pas d’una empresa capitalista a una empresa col·lectiva, d’una clientela privada a un client públic, d’un marc relativament tranquil a un entorn políticament trepidant.