De la usurpació d’immobles

Avui volem tractar sobre un tema que darrerament ocupa de nou espai en el debat públic i més arran d’alguns casos mediàtics. És un tema a l’ordre del dia pel canvi de criteri introduït per la secció penal de l’Audiència Provincial de Girona, que recentment va publicar un acord no vinculant pel qual ha unificat el seu criteri quant al delicte lleu d’usurpació de béns immobles. El fet és que s’estaven dictant sentències que utilitzaven el concepte de “funció social” de l’immoble a l’hora de delimitar què era o no era delicte, concepte que el Tribunal Suprem considera superat com a criteri delimitador del tipus penal, motiu pel qual i per tal d’evitar sentències que anessin en contra d’aquest alt tribunal, s’ha modificat la línia jurisprudencial. S’abandona així el criteri segons el qual s’havia d’acreditar aquesta funció social de l’immoble, concepte que podia ser molt abstracte, motiu pel qual d’ara endavant sols s’haurà de complir, entre d’altres:

Que l’immoble ocupat no constitueixi llar d’altri. Si es tracta de l’habitatge d’una persona, no estarem davant un delicte lleu d’usurpació de bé immoble, sinó d’una violació de domicili, delicte molt més greu, el qual és castigat amb penes molt més elevades. Com a canvi substancial s’instaura que les ocupacions de segones residències no constitueixen delicte d’usurpació ja que aquests habitatges tenen condició de llar de les persones.

També, preveu que en el supòsit en què hi hagi violència i/o intimidació, estarem davant un delicte greu, el qual comporta penes de presó. A part, que l’ocupant no disposi de títol que legitimi l’ocupació. Si l’ocupant disposa o ha disposat en el moment d’ocupar la finca de títol jurídic, com podria ser un contracte d’arrendament, s’ha de tramitar per la via civil, i aquest supòsit no tindria rellevància penal. Així, encara que un cop finalitzat el contracte la persona arrendatària no marxi de l’immoble, no estarem davant la comissió d’un delicte, sinó d’una problemàtica civil. Cosa diferent seria una situació en què es resolgui un contracte d’arrendament, que la persona que era arrendatària entregui les claus i desocupi l’immoble, i posteriorment, un cop ja ha marxat, torni a ocupar l’immoble. En aquest cas sí que s’estaria cometent un delicte.

Finalment, hi ha d’haver una desautorització de l’ocupació per part de la propietat, sigui abans o durant l’ocupació, sense necessitat d’un requeriment previ als ocupants de la finca per tal que la desallotgin. En aquest cas, es pot pressuposar la voluntat contrària de la propietat a tolerar l’ocupació si el propietari porta a terme actes d’efectiva possessió sobre la finca com, entre d’altres; actes de conservació de l’immoble, actes de protecció de la possessió, actes de compliment de la normativa econòmica i fiscal i/o actes com la publicació d’anuncis de venda o lloguer, etc.

L’Audiència Provincial pren altres acords respecte a aquest delicte, com és la recomanació de la tramitació d’aquests procediments a través del procediment immediat per a l’enjudiciament de delictes lleus, donant-se instruccions directes als cossos policials i judicials per a la pràctica amb celeritat de les diligències escaients per a una instrucció i enjudiciament ràpid dels procediments, amb una clara intenció de reduir substancialment els terminis de resolució de les ocupacions, ja que es vol resoldre aquests procediments en poques setmanes i no en els llargs terminis en què es resolen actualment.