A qui beneficia el Prado?

La històrica demanda de Cata­lu­nya a l’Estat perquè publi­qui amb segell ofi­cial les anhe­la­des balan­ces fis­cals aviat es va con­ver­tir ahir en una classe d’eco­no­mia apli­cada. “No són una estadística, sinó una impu­tació sub­jec­tiva”, expli­cava als no ini­ci­ats el direc­tor de l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Fis­cals, José María Labe­aga, volent dei­xar clar que per ela­bo­rar unes balan­ces no n’hi ha prou a prémer un botó perquè les dades bro­llin com passa amb l’Ins­ti­tut Naci­o­nal d’Estadística (INE). És en aquesta cuina de sub­jec­ti­vi­tat on un total de 25 tècnics han dedi­cat més de 3.500 hores de tre­ball entre­gats a debats curi­o­sos que fre­guen el sur­re­a­lisme.

Evo­cant la seva tra­jectòria com a catedràtic d’hisenda pública, un didàctic Labe­aga va des­a­fiar els pre­sents res­sus­ci­tant les polèmiques que s’han ori­gi­nat en aquests dos mesos al grup de tre­ball. “Exem­ple 1: Qui es bene­fi­cia d’un quilòmetre d’AVE a la província de Sòria?”, va pre­gun­tar esta­bor­nint l’audiència. “Si ho cal­cu­lem pel flux mone­tari, el 100% del bene­fici seria per a Cas­te­lla i Lleó, però si ho fem per càrrega-bene­fici, un 50% seria per a Cas­te­lla i Lleó en la fase de cons­trucció, i en la fase d’explo­tació un 25% seria per a Madrid i un 25% per a Cata­lu­nya”, va rela­tar l’expert ofe­rint un botó de mos­tra de la com­ple­xi­tat de deci­dir on s’han d’impu­tar des­pe­ses i ingres­sos. “I això que no podem cal­cu­lar encara la satis­facció de qui veu pas­sar el tren des d’un pont”, es va mofar cons­ci­ent del salt de com­prensió que hi ha entre el des­patx i el car­rer.
La con­trovèrsia del TGV al seu pas per Sòria no ha sigut l’anècdota, sinó una norma en l’ela­bo­ració de les sis balan­ces fis­cals. Per exem­ple, a qui bene­fi­cia la inversió al Museu del Prado? En les balan­ces que va cal­cu­lar la Fun­dació BBVA, l’equip dels catedràtics Ramón Bar­berán i Eze­quiel Uriel va deci­dir que un 75% bene­fi­ci­ava els madri­lenys perquè és més fàcil que el puguin visi­tar i l’altre 25% la resta de ciu­ta­dans de l’Estat que per la llu­nya­nia ho tenen més difícil. Segons el res­pon­sa­ble de l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Fis­cals, pri­mar els madri­lenys obria el debat de si se’n bene­fi­cien més els que viuen més a prop del museu i es va optar per con­sul­tar els regis­tres del Prado per pon­de­rar amb més cura l’ori­gen dels bene­fi­ci­a­ris.

En aques­tes bra­ses s’hi han cui­nat no només els sis sal­dos que publica ara l’Estat, sinó també tots els seus pre­ce­dents, amb resul­tats no exac­tes però simi­lars. Si aga­fem les dades només del 2005, últim any cal­cu­lat i també l’únic com­pa­ra­ble perquè està pre­sent en tots els estu­dis, la Fun­dació Irla, pro­pera a ERC, aporta la xifra més alta del dèficit català: 18.595 mili­ons d’euros, que suposa el 10,2% del PIB. Només per sota de Madrid (10,5% del PIB) i de les Illes Bale­ars (16,9% del PIB). En l’altra plat de la balança del saldo favo­ra­ble sobre­sor­tia Anda­lu­sia amb 13.997 mili­ons de superàvit.

En els càlculs del govern català, el saldo que ofe­ria el flux mone­tari era un dèficit de 16.735 mili­ons d’euros (9,8% del PIB), una xifra que Sol­bes redu­eix en 2.000 mili­ons. Pel que fa al de càrrega-bene­fici, era de 12.629 mili­ons (7,4% del PIB). El grup català l’inte­gren catedràtics com Núria Bosch, Edu­ard Rius o Xavier Sala Martín i és el mateix que ja va fer un pri­mer càlcul el 2005. Ells, però, s’han con­cen­trat tant el 2005 com ara en el que cada català aporta a l’Estat via impos­tos i el que en rep via inversió i ser­veis públics obvi­ant els altres setze sal­dos autonòmics.

Com que la Fun­dació BBVA va des­car­tar d’entrada el pri­mer mètode de càlcul i només va donar com a vàlid el segon, el banc basc dóna una xifra única del dèficit fis­cal català: 11.003 mili­ons d’euros. L’única com­pa­ració pos­si­ble, doncs, és a par­tir d’aquesta xifra que se situa només 1.626 mili­ons d’euros per sota del càlcul de l’equip d’experts cata­lans que va assu­mir l’encàrrec del con­se­ller Antoni Cas­tells.

A l’espera de nous càlculs que mesu­rin la satis­facció de mirar el pas del TGV des d’un pont, tenint en compte tots aquests pre­ce­dents no és estrany que Labe­aga pre­sumís ja ahir de viure en un país líder a la UE en pro­ducció de balan­ces fis­cals.