Economia
Només la CEOE avala els 67 anys
Clam contra la reforma de les pensions que endarrerirà la jubilació des del 2013
L’endemà de sondejar l’opinió pública sobre l’acollida de la nova edat de jubilació als 67 anys, el govern de José Luis Rodríguez Zapatero va llançar ahir la proposta per reformar les pensions i només va trobar eco en una part insospitada: la CEOE. Ni un sol grup de l’oposició i amb els quals haurà de comptar a la comissió del Pacte de Toledo i tampoc cap sindicat donen suport a la idea d’elevar progressivament l’edat legal de jubilació dels 65 als 67 anys, a més de la profunda reformulació de totes les pensions per combatre l’envelliment de la població.
El consell de ministres no va aprovar cap text legal en la seva reunió d’ahir, sinó que només va validar l’informe que enviarà al Pacte de Toledo i al diàleg social. Simbòlicament, no va ser el ministre de Treball sinó la vicepresidenta econòmica, Elena Salgado, qui va raonar l’endarreriment impopular de la jubilació.
Tot i que tenia l’absència justificada perquè havia de cloure la cimera d’ocupació de la UE a Barcelona, la seva absència li va permetre a Celestino Corbacho evitar el tràngol d’haver-se de contradir en públic quan ell sempre s’ha oposat a endarrerir per llei la jubilació. “La proposta surt de Treball, és cert que Corbacho no hi és però li hauria agradat ser-hi”, va sostenir tímidament Salgado.
En el document base de la Moncloa i al qual va tenir accés l’AVUI, la reforma traça un calendari entre 2013 i 2025 per fer el salt als 67 anys, possiblement a raó de dos mesos cada any. Davant el clam en contra, Salgado recorda que l’edat legal de 65 anys data de 1919 i que l’actual disseny fa inviable el sistema de solidaritat generacional en què la generació actual de cotitzants sustenta la dels actuals jubilats. L’edat mitjana de jubilació a l’Estat és ara de 63,7 anys.
El segon gran objectiu de la Moncloa és corregir l’abús de les prejubilacions, fins i tot en empreses amb beneficis, augmentant l’actual edat mínima dels 52 anys als 58 i “universalitzant-la de seguida”. La pressa obeeix a la fuga de recursos públics que signifiquen aquestes sortides laborals. En aquest punt també s’obren esquerdes al consell de ministres, perquè la recepta contradiu la praxi governamental en prejubilacions precoces com la de RTVE, on molts periodistes retirats tenien 52 anys.
Malgrat no concretar tant, Salgado urgeix també a debatre l’ampliació del període de còmput de les pensions, que actualment són els últims 15 anys de vida laboral, entenent que són els de sou –i cotitzacions– més alts. “El sistema espanyol jubila abans els treballadors que realitzen tasques sedentàries que els que realitzen altres de més càrrega física i de penositat”, constata el text de bases. Ampliar la base de còmput a 20 anys, a més, abaratiria per regla general la pensió.
No a autònoms a la carta
En el cas dels autònoms, es vol evitar l’anomenada pensió a la carta per la qual el treballador per compte propi eleva la base de cotització els últims 15 anys per engrossir així la futura pensió, encara que hagi cotitzat pel mínim la resta de la vida laboral. I els ofereix flexibilitat perquè en un any difícil no se’ls obligui a cotitzar per sobre dels rendiments obtinguts, però fixant alhora una cotització per sobre de la base mínima quan obtinguin guanys elevats.
Dins la reformulació de totes les pensions, l’aposta és establir una única base reguladora per a totes, ja que actualment existeixen bases diferents en funció del règim assalariat, autònom o empleada de la llar. En tots els casos, redobla les crides a preveure un pla privat complementari.
En un punt que atia la polèmica, Salgado s’obre a estudiar el que sota el tecnicisme de mesures paramètriques no és altra cosa que lligar la quantia de les pensions a variables com l’evolució dels ingressos del sistema, la taxa de dependència, l’esperança de vida o l’evolució del PIB, de tal manera que la pensió seria més alta en bonança i més baixa en etapes de recessió, com l’actual. Objectiu: “compassar el creixement de despesa amb les possibilitats del sistema”. La pensió mitjana dels 8.614.238 pensionistes és ara de 761,82 euros al mes.
El primer a beneir els 67 anys va ser el líder de CEOE, Gerardo Díaz Ferrán. “Jo en tinc 67 i continuo treballant”, presumia dimecres en un esmorzar posant-se com a exemple. El Banc d’Espanya i l’excap de l’Oficina Econòmica de la Moncloa i líder del lobby constructor Seopan, David Taguas, es van sumar ahir també a l’entusiasme. El PP, però, s’hi oposa.
Ignacio Fernández Toxo (CCOO), però, veu incomprensible passar de 65 a 67 anys quan el repte és fomentar l’accés de joves a l’ocupació, mentre Cándido Méndez (UGT) culpa les “polítiques d’acomiadament” de l’actual onada de prejubilats. Josep Antoni Duran (CiU) va lamentar la nova “improvisació” de Zapatero i advoca per animar l’allargament voluntari de la vida laboral més enllà dels 65. Joan Ridao (ERC) jutja que “no és acceptable quan el sistema no té risc de fallida imminent”. “El conflicte social està servit”, rebla Joan Herrera (ICV).
El consell de ministres no va aprovar cap text legal en la seva reunió d’ahir, sinó que només va validar l’informe que enviarà al Pacte de Toledo i al diàleg social. Simbòlicament, no va ser el ministre de Treball sinó la vicepresidenta econòmica, Elena Salgado, qui va raonar l’endarreriment impopular de la jubilació.
Tot i que tenia l’absència justificada perquè havia de cloure la cimera d’ocupació de la UE a Barcelona, la seva absència li va permetre a Celestino Corbacho evitar el tràngol d’haver-se de contradir en públic quan ell sempre s’ha oposat a endarrerir per llei la jubilació. “La proposta surt de Treball, és cert que Corbacho no hi és però li hauria agradat ser-hi”, va sostenir tímidament Salgado.
En el document base de la Moncloa i al qual va tenir accés l’AVUI, la reforma traça un calendari entre 2013 i 2025 per fer el salt als 67 anys, possiblement a raó de dos mesos cada any. Davant el clam en contra, Salgado recorda que l’edat legal de 65 anys data de 1919 i que l’actual disseny fa inviable el sistema de solidaritat generacional en què la generació actual de cotitzants sustenta la dels actuals jubilats. L’edat mitjana de jubilació a l’Estat és ara de 63,7 anys.
El segon gran objectiu de la Moncloa és corregir l’abús de les prejubilacions, fins i tot en empreses amb beneficis, augmentant l’actual edat mínima dels 52 anys als 58 i “universalitzant-la de seguida”. La pressa obeeix a la fuga de recursos públics que signifiquen aquestes sortides laborals. En aquest punt també s’obren esquerdes al consell de ministres, perquè la recepta contradiu la praxi governamental en prejubilacions precoces com la de RTVE, on molts periodistes retirats tenien 52 anys.
Malgrat no concretar tant, Salgado urgeix també a debatre l’ampliació del període de còmput de les pensions, que actualment són els últims 15 anys de vida laboral, entenent que són els de sou –i cotitzacions– més alts. “El sistema espanyol jubila abans els treballadors que realitzen tasques sedentàries que els que realitzen altres de més càrrega física i de penositat”, constata el text de bases. Ampliar la base de còmput a 20 anys, a més, abaratiria per regla general la pensió.
No a autònoms a la carta
En el cas dels autònoms, es vol evitar l’anomenada pensió a la carta per la qual el treballador per compte propi eleva la base de cotització els últims 15 anys per engrossir així la futura pensió, encara que hagi cotitzat pel mínim la resta de la vida laboral. I els ofereix flexibilitat perquè en un any difícil no se’ls obligui a cotitzar per sobre dels rendiments obtinguts, però fixant alhora una cotització per sobre de la base mínima quan obtinguin guanys elevats.
Dins la reformulació de totes les pensions, l’aposta és establir una única base reguladora per a totes, ja que actualment existeixen bases diferents en funció del règim assalariat, autònom o empleada de la llar. En tots els casos, redobla les crides a preveure un pla privat complementari.
En un punt que atia la polèmica, Salgado s’obre a estudiar el que sota el tecnicisme de mesures paramètriques no és altra cosa que lligar la quantia de les pensions a variables com l’evolució dels ingressos del sistema, la taxa de dependència, l’esperança de vida o l’evolució del PIB, de tal manera que la pensió seria més alta en bonança i més baixa en etapes de recessió, com l’actual. Objectiu: “compassar el creixement de despesa amb les possibilitats del sistema”. La pensió mitjana dels 8.614.238 pensionistes és ara de 761,82 euros al mes.
El primer a beneir els 67 anys va ser el líder de CEOE, Gerardo Díaz Ferrán. “Jo en tinc 67 i continuo treballant”, presumia dimecres en un esmorzar posant-se com a exemple. El Banc d’Espanya i l’excap de l’Oficina Econòmica de la Moncloa i líder del lobby constructor Seopan, David Taguas, es van sumar ahir també a l’entusiasme. El PP, però, s’hi oposa.
Ignacio Fernández Toxo (CCOO), però, veu incomprensible passar de 65 a 67 anys quan el repte és fomentar l’accés de joves a l’ocupació, mentre Cándido Méndez (UGT) culpa les “polítiques d’acomiadament” de l’actual onada de prejubilats. Josep Antoni Duran (CiU) va lamentar la nova “improvisació” de Zapatero i advoca per animar l’allargament voluntari de la vida laboral més enllà dels 65. Joan Ridao (ERC) jutja que “no és acceptable quan el sistema no té risc de fallida imminent”. “El conflicte social està servit”, rebla Joan Herrera (ICV).
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.