Economia

Empreses familiars

L'Institut de l'Empresa Familiar va traslladar el domicili de Barcelona a Madrid tot i que els socis catalans són majoritaris

Les grans empre­ses cata­la­nes o estan vin­cu­la­des amb la Caixa d'Estal­vis i Pen­si­ons de Bar­ce­lona o són fami­li­ars. Les peti­tes i mit­ja­nes empre­ses són totes fami­li­ars. I quan par­lem de fami­li­ars hem d'enten­dre també soci­e­tats for­ma­des per dos o tres amics, cadascú amb la família al dar­rere.

Algu­nes empre­ses fami­li­ars, quan es fan grans i estan en mans de la segona, ter­cera o quarta gene­ració, es dedi­quen de manera exhaus­tiva a par­lar i a dis­cu­tir sobre el millor model de coman­da­ment. Hi ha tants models com empre­ses. Es busca defi­nir d'una manera objec­tiva el paper dels socis fami­li­ars en la gestió, per evi­tar con­flic­tes: que tots els socis hi tre­ba­llin, o només un de cada branca, o els més pre­pa­rats segons cri­te­ris pre­te­sa­ment objec­tius, o cap d'ells. Les vari­a­ci­ons són infi­ni­tes i tan vàlides o invàlides les unes com les altres. A vega­des, el model fun­ci­ona i altres no.

Per mi hi ha dos cri­te­ris fona­men­tals apli­ca­bles. Pri­mer: a totes les empre­ses hi ha d'haver algú que mani. For­mar part de la mateixa família no asse­gura que tot sigui pau i bona volun­tat. A par­tir de la segona gene­ració, quan for­men part de la família fills, gen­dres, nores, cosins i sobre­vin­guts, la pos­si­bi­li­tat de bara­lla o de dis­cus­si­ons ina­ca­ba­bles és altíssima, tal com ens indica l'experiència. En algu­nes empre­ses fami­li­ars hi ha una branca que domina sobre les altres i mana. Ho farà bé o mala­ment, però mana. El segon cri­teri apli­ca­ble, en forma de con­sell per part meva, és que les empre­ses fami­li­ars s'hau­rien de ges­ti­o­nar com si no ho fos­sin. Pot­ser és per això que tot sovint els socis pro­pi­e­ta­ris se situen per sobre del dia a dia i enco­ma­nen la gestió a pro­fes­si­o­nals que no tenen res a veure amb la família.

El 1991 es va crear a Bar­ce­lona l'Ins­ti­tut de l'Empresa Fami­liar (IEF) per dis­cu­tir els pro­ble­mes pro­pis d'aques­tes empre­ses. El tema que els unia més era el de l'impost sobre suc­ces­si­ons, un tema que no té res a veure amb la gestió, però sí amb el pos­si­ble futur de l'empresa. L'impost ha quasi des­a­pa­re­gut a la majo­ria de comu­ni­tats autònomes espa­nyo­les i pro­pe­ra­ment pas­sarà el mateix a Cata­lu­nya, si s'aplica el pro­grama de CiU.

L'Ins­ti­tut era català al 100% en un pri­mer moment, però quan va dei­xar de ser-ho, el domi­cili es va tras­lla­dar de Bar­ce­lona a Madrid, tot i que els empre­sa­ris cata­lans són abso­lu­ta­ment majo­ri­ta­ris. Una prova que som mesells i cen­tra­lis­tes per tra­dició històrica. I la bur­ge­sia no és una excepció. Les empre­ses fami­li­ars no cotit­zen nor­mal­ment a borsa. Si ho fan, o bé posen en el mer­cat una part mino­ritària del capi­tal i ales­ho­res el seu paper a la borsa és petit, o bé dei­xen de ser fami­li­ars i es con­ver­tei­xen en anònimes de veri­tat. Els grups fami­li­ars no estan dis­po­sats a la trans­parència que exi­gei­xen les empre­ses que cotit­zen a borsa. Un mem­bre d'un d'aquests grups em deia un dia hor­ro­rit­zat: “Però lla­vors, els acci­o­nis­tes sabrien el que gua­nyo!” Aquesta acti­tud explica, en part, que no hi hagi grans empre­ses a Cata­lu­nya, fora de les cre­a­des per La Caixa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.