La bona gent i els banquers

Si a la curta o a la llarga des­a­pa­rei­xen les cai­xes d'estalvi, es podrà dir amb una certa fer­mesa que en el món hi ha la bona gent i els ban­quers. I per ban­quers enten­dria no tan sols els res­pon­sa­bles últims dels bancs més agres­sius sinó tots aquells que només són capaços de moure's quan veuen que hi poden gua­nyar diners.

El con­cepte de bona gent és sen­zill: inclou totes les per­so­nes que es pre­o­cu­pen en pri­mer terme d'elles matei­xes i del seu futur, però que també pen­sen en els altres i que no ho valo­ren tot en funció dels diners, sinó també d'amis­tat, d'afecte, d'esti­mació, de soli­da­ri­tat, de bé comú, o sigui, de valors no mone­ta­ris.

La des­a­pa­rició de les cai­xes d'estalvi, com a con­seqüència
de la difi­cul­tat d'obte­nir prou recur­sos de ter­cers, seria una prova que la bona gent –en aquest cas les cai­xes d'estalvi– no poden com­pe­tir amb els ban­quers. Dit d'una altra manera: la nos­tra soci­e­tat no accep­ta­ria l'existència d'unes enti­tats finan­ce­res que es pro­po­sen fer bene­fi­cis per apli­car-los a una obra social. Ales­ho­res tinc el dret de pre­gun­tar-me si l'error és de les cai­xes
o de la nos­tra soci­e­tat. En el país dels llops, les ove­lles no tenen pos­si­bi­li­tats de sobre­viure. És ben veri­tat. Però també ho és que quan s'aca­bin les ove­lles,
els llops només es podran men-jar els uns als altres.

Quan lle­geixo que el pre­si­dent del San­tan­der, Emi­lio Botín, està molt con­tent amb el pla del govern espa­nyol per forçar la capi­ta­lit­zació i con­versió en bancs de les cai­xes, ten­deixo a creure que el govern espa­nyol no ho ha fet bé. El senyor Botín repre­senta la gran banca, el poder del gran capi­tal, i no crec que l'objec­tiu d'un govern com cal sigui satis­fer les seves aspi­ra­ci­ons. Un govern que repre­senta una àmplia majo­ria no ha de bus­car l'enfron­ta­ment amb el gran capi­tal, però tam­poc no s'hi ha de posar al cos­tat i satis­fer-lo. En el sis­tema econòmic de mer­cat lliure en què vivim hi ha d'haver cabuda per als bons sen­ti­ments, que no volen dir ni els d'un roman­ti­cisme estúpid ni
els d'un somi­a­trui­tes. Si hem arri­bat fins aquí és perquè patim una crisi econòmica greu i els mer­cats inter­na­ci­o­nals han embo­git. El sis­tema democràtic no fun­ci­ona prou bé. No és lògic que el repre­sen­tant de mili­ons de pen­si­o­nis­tes o d'estal­vi­a­dors modes­tos es dedi­qui a la més pura espe­cu­lació com a ges­tor dels seus recur­sos i pro­vo­qui dal­ta­bai­xos mun­di­als, amb una colla de finan­cers que es pen­sen que són uns genis tot i que han demos­trat que són més aviat estúpids.

La feina s'ha de fer ben feta.
El prin­cipi és vàlid per als bancs
i per a les cai­xes d'estalvi. A ca-
da bugada es perd un llençol,
diu la savi­esa popu­lar. Però no seria bo que en aquesta bugada –la crisi finan­cera– es perdés el que Emi­lio Botín qua­li­fica des­pec­ti­va­ment de “cai­xes resi­du­als” –que vol dir mol­tes–.

Les cai­xes han estat i són fona­men­tals per a l'eco­no­mia cata­lana, per la seva obra social i per la seva obra finan­cera, que és la que ara es posa en dubte. És que el bancs no han comès errors? I tant que sí, començant pel que pre­si­deix el senyor Botín.