Nou marc legal de la distribució

El govern està acce­le­rant la tra­mi­tació del pro­jecte de llei sobre els con­trac­tes de dis­tri­bució. Els interes­sos en joc són molts, perquè afecta de forma horit­zon­tal múlti­ples sec­tors d'acti­vi­tat, des de l'automòbil o el món edi­to­rial fins al retail, amb dife­rents actors de totes les mides, de gran dis­tri­bució a petit comerç, arri­bant igual­ment a afec­tar els con­su­mi­dors finals. Per això, tenint aquesta matèria tants con­di­ci­o­nants, haurà d'ésser pen­sada igual­ment tenint en compte les nor­mes de defensa de la com­petència i de com­petència des­lle­ial. Així doncs, la tasca fins a l'apro­vació del text defi­ni­tiu es pre­senta si més no ambi­ci­osa.

A l'expo­sició de motius de l'avant­pro­jecte pre­sen­tat es mani­festa la volun­tat de posar fi a les pràcti­ques que, de fet, fan que els dis­tribuïdors es tro­bin en situ­ació, per norma gene­ral, de sub­or­di­nació res­pecte dels seus proveïdors de pro­ducte. És a dir, amb el nou plan­te­ja­ment es tracta que s'asso­leixi una situ­ació d'equi­li­bri de drets i obli­ga­ci­ons entre els dos actors. Si bé la tra­mi­tació par­la­mentària encara està en una fase molt inci­pi­ent, i de ben segur hi haurà esme­nes, el que sí que està clar és la volun­tat del govern de regu­lar per pri­mera vegada aquesta matèria con­ju­gant els dife­rents interes­sos en joc.

La via que plan­teja el legis­la­dor per abor­dar aquesta tasca és mit­jançant l'esta­bli­ment d'una llei el con­tin­gut de la qual és de caràcter impe­ra­tiu, és a dir, uti­lit­zant la mateixa tècnica legis­la­tiva que empara el sec­tor dels agents comer­ci­als (Llei 12/1992 del Con­tracte d'Agen­cia). És a dir, la futura llei, si es con­ti­nua amb l'actual plan­te­ja­ment, s'apli­carà més enllà del que acor­din les parts per con­tracte per així dei­xar enrere les situ­a­ci­ons en què el dis­tribuïdor no té més remei que sig­nar allò que el proveïdor li pro­posa.

Més enllà de la tècnica legis­la­tiva pel que fa al con­tin­gut de la llei, aquesta pre­veu la clas­si­fi­cació dels dife­rents con­trac­tes de dis­tri­bució que exis­ti­ran (per exem­ple, es fa menció del con­tracte de dis­tri­bució de com­pra o de venda en exclu­siva o no, el de dis­tri­bució selec­tiva, la con­cessió o la franquícia). Des­taca igual­ment la indem­nit­zació a la qual té dret el dis­tribuïdor una vegada es resol el con­tracte, sem­pre que es donin una sèrie de con­di­ci­o­nants com ara que s'hagi incre­men­tat el tipus d'ope­ra­ci­ons amb els pro­duc­tes del proveïdor gràcies a l'acti­vi­tat del dis­tribuïdor; que s'hagi faci­li­tat al proveïdor una llista de cli­ents; que el proveïdor o el dis­tribuïdor que el suc­ce­eixi esti­gui en con­di­ci­ons d'apro­fi­tar l'acti­vi­tat comer­cial del dis­tribuïdor ces­sat; o pel cas que exis­teixi con­trac­tu­al­ment alguna mena de limi­tació de l'acti­vi­tat que pot fer el dis­tribuïdor una vegada aca­bat el con­tracte. Fins ara, en matèria d'indem­nit­za­ci­ons per la fina­lit­zació dels con­trac­tes de dis­tri­bució, en no exis­tir un marc nor­ma­tiu exprés, s'ha d'estar a allò que els tri­bu­nals o els àrbi­tres esti­mes­sin en vir­tut de les cir­cumstàncies del cas con­cret, amb la per­ti­nent incer­tesa per al dis­tribuïdor.