Industrials i artistes

Jaume Vicens Vives, i Mont­ser­rat Llo­rens, van publi­car Indus­tri­als i polítics (segle XIX) (1959). Atès que la soci­e­tat cata­lana del segle XX és cone­guda al món en bona part pels seus artis­tes, hau­ria estat bé que algú (per exem­ple, Ale­xan­dre Cirici i Maria Lluïsa Borràs) hagués escrit: Indus­tri­als i artis­tes (segles XIX-XX).

Els arqui­tec­tes, escul­tors, cera­mis­tes, moblis­tes del moder­nisme havien de tenir cli­ents indus­tri­als. Pro­jec­ta­ren cases o palaus, però, també, tallers i obra­dors, fàbri­ques, cimen­te­res, empre­ses elèctri­ques, fari­ne­res, edi­to­ri­als, hotels, etc. I, també: cellers coo­pe­ra­tius, hos­pi­tals públics, ajun­ta­ments, cai­xes, l'Orfeó Català, etc.

Els extra­or­di­na­ris pin­tors moder­nis­tes cata­lans, els Rusiñol, Casas, Utri­llo, Nonell, Mir, Meifrèn, Mas­ri­era, Vidal, en canvi, pot sem­blar que per­ta­nyen al món de la bohèmia, de l'art per l'art, de l'ibsenià “ene­mic del poble”. Però, aquesta imatge tòpica és lluny de la rea­li­tat.

San­ti­ago Rusiñol i Ramon Casas, els homes d'Els Qua­tre Gats, abans de mar­xar a París, havien tre­ba­llat a l'empresa fami­liar. Curi­o­sa­ment, a dues grans fàbri­ques tèxtils: la colònia Rusiñol de Man­lleu, i la fàbrica de Sant Fruitós de Bages.

Rusiñol, amb el Cau Fer­rat de Sit­ges, retia home­natge a dos grans sec­tors indus­tri­als cata­lans: el metal·lúrgic i el vidrier. Casas incor­porà a la seva pin­tura els cicles i l'automòbil. Féu els pri­mers car­tells per a les pri­me­res cur­ses auto­mo­bilísti­ques en cir­cuit: la Copa Cata­lu­nya.

Joa­quim Mir, un dels des­co­bri­dors de Mallorca, era nebot d'Avel·lí Trin­xet, un indus­trial tèxtil, amb una gran fàbrica a l'Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat. Trin­xet fou, pri­mer, mece­nes i, després, mar­xant de Mir.

Miquel Utri­llo, pin­tor i crític d'art, que seria al París de fi de segle amb Casas i Rusiñol, era engi­nyer indus­trial, i tre­ballà com a tal a mig Europa. Esde­vingué asses­sor, i, sovint exe­cu­tor, de les ini­ci­a­ti­ves cata­la­nes de l'indus­trial nord-ame­ricà Char­les Dee­ring: el Palau Mari­cel de Sit­ges, el cas­tell de Tama­rit, el viatge amb Ramon Casas als Estats Units, etc. Utri­llo fou, també, el direc­tor artístic de l'Enci­clopèdia Espasa.

Els pin­tors Fran­cesc i Josep Mas­ri­era per­ta­nyien a una família de joiers i fone­dors amb un gran taller a la Dreta de l'Eixam­ple de Bar­ce­lona. Lluïsa Vidal es formà a Indústries d'Art Fran­cesc Vidal, tipo­gra­fia, ebe­nis­te­ria, fone­ria, loca­lit­zada, també, al car­rer Bailén de l'Eixam­ple de Bar­ce­lona.

És pos­si­ble fer una lec­tura en clau de màrque­ting del cas d'Eli­seu Meifrèn. Sense saber-ho, és clar, pre­sentà algu­nes de les grans mar­ques turísti­ques del segle XX: de Cadaqués a Mallorca, de Sit­ges a Venècia. Del port de Bar­ce­lona al de Bue­nos Aires, de la platja de Pals a Nova York, de Cas­tell­de­fels a New Jer­sey.

Els temes majo­ri­ta­ris de les pin­tu­res d'Isi­dre Nonell són l'altra cara de la moder­ni­tat: els out­si­ders i els grups mar­gi­nals de la soci­e­tat indus­trial. Els cre­tins de Boí, i les gita­nes. Isi­dre Nonell és l'entrada a l'època blava de Picasso. La intel·ligència de Picasso es mani­fes­ta­ria, jus­ta­ment, en cap­tar, i rein­ter­pre­tar en clau lúdica, les dues (i més) cares de la soci­e­tat moderna. Picasso, seguint Mic­hael Eaude, fóra un pro­ducte de Casas, Rusiñol, Nonell, Els Qua­tre Gats, Gósol, París i Horta de Sant Joan.