Gran angular

treball

El fracàs de la reforma laboral

La resposta és força evident. La reforma laboral és un bon exemple del que denuncia Naomi Klein quan diu que les crisis són aprofitades per impulsar programes de govern que no tenen res a veure amb la solució de les crisis i molt amb imposar una visió ideològica d'una societat més dura, desigual i menys democràtica. Des d'aquesta perspectiva bé es podria considerar que la reforma laboral sí que ha assolit els seus objectius, que, malgrat el que digui l'exposició de motius de la llei 35/2010, no eren els de reduir l'atur i crear ocupació

L'EPA del 1r tri­mes­tre de l'any ha cai­gut com un gerro d'aigua freda. Mal­grat les diferències que es puguin detec­tar entre dife­rents fonts estadísti­ques, la tendència de fons de l'ocu­pació es nítida i nega­tiva. I de nou apa­reix el debat sobre la uti­li­tat de la reforma labo­ral. Pels sin­di­cats i els que es varen opo­sar a la reforma, les dades són con­tun­dents: no s'ha creat ocu­pació, avui es més fàcil des­truir-la i, a més, s'ha incre­men­tat la pre­ca­ri­e­tat. En canvi, pels que hi varen donar suport, el pro­blema és que no s'ha avançat prou en els pro­ces­sos de des­re­gu­lació legal.

Per valo­rar els resul­tats de la reforma labo­ral, pri­mer cal acla­rir en relació amb quins objec­tius es mesura l'èxit o el fracàs. Si s'accepta –com diu l'expo­sició de motius de la llei 35/2011- que l'objec­tiu era la cre­ació d'ocu­pació, és evi­dent que el resul­tat és tot menys un èxit.

INVER­TIR TENDÈNCIA

Però temo molt que ni aquest era l'objec­tiu real, ni aquest és el debat. La pre­gunta a fer–se és una altra. Pot una reforma de la legis­lació labo­ral, per si sola, inver­tir la tendència de des­trucció d'ocu­pació, que té cau­ses molt pro­fun­des i dife­rents de les que es des­pre­nen de la llei labo­ral?

És evi­dent que no. És el que ens diu l'experiència de tres dècades, en què l'evo­lució de l'ocu­pació ha tin­gut poc a veure amb les refor­mes labo­rals apro­va­des. Ben al con­trari, mal­grat l'incre­ment sig­ni­fi­ca­tiu dels meca­nis­mes de fle­xi­bi­li­tat interna a les empre­ses, les refor­mes han incen­ti­vat encara més la con­trac­tació tem­po­ral i l'aco­mi­a­da­ment com a prin­ci­pals meca­nis­mes d'ajust de l'ocu­pació als cicles econòmics.

I el resul­tat ha estat apro­fun­dir en un cer­cle viciós que fa depen­dre la com­pe­ti­ti­vi­tat de les empre­ses de la des­re­gu­lació i la pre­ca­ri­e­tat de les rela­ci­ons labo­rals. Les raons per les quals l'eco­no­mia espa­nyola no és capaç de crear prou ocu­pació són unes altres. És impor­tant recor­dar que durant la dècada màgica la població activa espa­nyola va créixer més del 50%. Aquest crei­xe­ment de la població que demanda ocu­pació, que fins i tot ha cres­cut en més de 700.000 per­so­nes durant la crisi, pesa com una llosa en les taxes d'atur. També cal no obli­dar que en moments de plena ocu­pació a Espa­nya cons­ta­ven 1.900.000 per­so­nes atu­ra­des, prop del 8%, i a Cata­lu­nya la taxa era del 6%.

Més del 55% de la des­trucció d'ocu­pació durant la crisi s'ha produït a la cons­trucció i el 62% dels llocs de tre­ball per­duts cor­res­po­nen a per­so­nes de nivell edu­ca­tiu baix. Aques­tes dades són un petit tast de la com­ple­xi­tat del pro­blema. Dar­re­ra­ment, és freqüent lle­gir com­pa­ra­ci­ons amb Ale­ma­nya, però poques vega­des s'entra a fons en les anàlisis. L'eco­no­mia ale­ma­nya té un fort pes del sec­tor indus­trial; les seves empre­ses, a més de grans, ocu­pen un espai cen­tral en la dis­tri­bució inter­na­ci­o­nal del tre­ball, estan glo­ba­lit­za­des, han apos­tat històrica­ment per les expor­ta­ci­ons i, a més, dis­po­sen de mus­cu­la­tura finan­cera pròpia.

El sis­tema finan­cer ale­many, mal­grat les difi­cul­tats d'alguns dels seus bancs, garan­teix el finançament a les empre­ses. I, per si fos poc, l'Estat ale­many, que té un deute públic supe­rior a l'espa­nyol, dis­posa d'un sis­tema fis­cal més fort, amb un esforç fis­cal 4,5 punts en relació amb el PIB supe­rior al d'Espa­nya. Per cert, la legis­lació labo­ral ale­ma­nya, a més de dotar de molta fle­xi­bi­li­tat les empre­ses, obliga a la read­missió quan l'aco­mi­a­da­ment és decla­rat impro­ce­dent i, excepte que es pacti amb els tre­ba­lla­dors, no està pre­vista la indem­nit­zació subs­ti­tutòria de la read­missió.

ELMO­DEL.

Però no cal anar a Ale­ma­nya per enten­dre que ni el pro­blema ni la solució estan en el model de rela­ci­ons labo­rals. A Espa­nya, amb la mateixa legis­lació per a tot el país, tenim dades molt dife­rents. Anda­lu­sia ha arri­bat al 30% d'atur –mai va bai­xar del 12%-. Euskadi, que par­tia de la mateixa taxa d'atur que Cata­lu­nya, té avui un 11% i nosal­tres, el 19%. Sig­ni­fica això que la reforma labo­ral ha donat fruits a Euskadi i ha fra­cas­sat a la resta d'Espa­nya? O sig­ni­fica que el pro­blema de l'atur no està encara en les lleis labo­rals?

La res­posta és força evi­dent. La reforma labo­ral és un bon exem­ple del que denun­cia Naomi Klein quan diu que les cri­sis són apro­fi­ta­des per impul­sar pro­gra­mes de govern que no tenen res a veure amb la solució de les cri­sis i molt amb impo­sar una visió ideològica d'una soci­e­tat més dura, desi­gual i menys democràtica.

Des d'aquesta pers­pec­tiva bé es podria con­si­de­rar que la reforma labo­ral sí que ha asso­lit els seus objec­tius que, mal­grat el que digui l'expo­sició de motius de la Llei 35/2010, no eren els de reduir l'atur i crear ocu­pació.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.