Opinió

Emprenedor o mànager?

L'emprenedor, si té èxit, aconsegueix el seu propi sostre a mitjà termini, i és llavors quan ha de deixar la direcció i contractar un equip de mànagers professionals

Aquests dies, amb motiu d'unes jor­na­des sobre el “nou Mana­ge­ment”, he tor­nat a cons­ta­tar la con­fusió exis­tent entre aques­tes dues cate­go­ries sociològiques del món de l'empresa i l'orga­nit­zació.

Alguns dels ponents han fet un cant a favor de l'“empre­ne­do­ria”, que no és més que l'art de por­tar enda­vant un pro­jecte de natu­ra­lesa empre­sa­rial, a par­tir d'una idea, que compta o que pretén comp­tar amb un suport que la faci via­ble. Fins i tot l'admi­nis­tració pública ha pres par­tit i no hi ha jor­nada empre­sa­rial que no vagi acom­pa­nyada de pre­mis i incen­tius per a aquests esforçats i valents ciu­ta­dans.

A mi em sem­bla molt bé que s'animi els empre­ne­dors, però vull recor­dar que entre un empre­ne­dor i un mànager hi ha diferències sig­ni­fi­ca­ti­ves. El pri­mer és passió, il·lusió i volun­tat. Actua intuïtiva­ment. “One Man Show”, com ens expli­cava Larry E. Grei­ner. El segon, si de debò és un mànager autèntic, té com a propòsit raci­o­na­lit­zar un pro­jecte de natu­ra­lesa eco­no­mi­co­so­cial, amb eines quan­ti­ta­ti­ves (ciència) i qua­li­ta­ti­ves (art). El pri­mer és un ama­teur i el segon, un pro­fes­si­o­nal.

L'empre­ne­dor, si té èxit, acon­se­gueix el seu propi sos­tre a mitjà ter­mini, i és lla­vors quan ha de dei­xar la direcció i con­trac­tar un equip de mànagers pro­fes­si­o­nals. L'altra opció, molt digna, és man­te­nir una dimensió ajus­tada a les seves capa­ci­tats i seguir diri­gint la nau. Qual­se­vol altra versió és un error i això acaba pagant-se. El meu mes­tre, Peter F. Drucker, sem­pre tan sor­ne­guer, recor­dava: la filo­so­fia és la reina de les ciències, però per extreure una pedra del ronyó el que volem és un uròleg, no un lògic.

També en aquest camp la soci­e­tat civil s'ha mani­fes­tat, en el sen­tit valo­ra­tiu del terme. Els empre­ne­dors són els bons i els mànagers, els dolents. És el mateix mani­que­isme que s'aplica quan es con­si­dera que les grans empre­ses són les cau­sants de tots els mals, men­tre que les peti­tes i mit­ja­nes es com­por­ten sem­pre solidària­ment. No obs­tant això, cal reconèixer que no tenim cap evidència empírica que con­firmi tal vere­dicte.

El mana­ge­ment és una ciència apli­cada i reque­reix una for­mació espe­ci­a­lit­zada. Però en la pràctica veiem que no exis­teix cap altra pro­fessió (de la qual s'esperi cert valor afe­git) a la qual es pugui acce­dir sense cap pla­ta­forma de conei­xe­ments. Un metge ha hagut d'estu­diar una car­rera, pas­sar després unes pro­ves, acce­dir al MIR i pot­ser espe­ci­a­lit­zar-se. El mateix li pas­sarà a un arqui­tecte, a un advo­cat o a un físic.

L'excepció és el món de l'empresa o de l'orga­nit­zació. Hi ha molt d'ama­teu­risme en el mana­ge­ment i es nota. Un mànager hau­ria d'estu­diar ciències empre­sa­ri­als, obte­nir el seu grau, ampliar la seva base de conei­xe­ments, ini­ciar pràcti­ques i entrar, amb molta humi­li­tat, al ter­ri­tori de la gestió. Després serà millor o pit­jor mànager, com és millor o pit­jor un fus­ter o un notari, després d'un llarg període d'apre­nen­tatge. Els fona­ments en mana­ge­ment són un pre­re­qui­sit. No asse­gu­ren l'èxit futur, però posen les con­di­ci­ons objec­ti­ves perquè es com­pleixi.

Mol­tes empre­ses, i no necessària­ment les més peti­tes -en les quals podria tenir un sen­tit- estan diri­gi­des per gent sense capa­ci­tat de tenir una visió glo­bal, que cre­uen que l'estratègia con­sis­teix a anar pro­vant coses, que no domi­nen els ins­tru­ments, que ho basen tot a posar-hi el coll, que con­fo­nen l'auto­ri­tat amb l'auto­ri­ta­risme, que s'apun­ten a l'última moda domi­nant, que galle­gen de conèixer “el sec­tor” i que, i això és el pit­jor de tot, con­trac­ten els seus prin­ci­pals col·labo­ra­dors entre els seus simi­lars, que no fan més que copiar el pit­jor del seu model de referència.

És el tri­omf de la medi­o­cri­tat, un món en el qual un autèntic pro­fes­si­o­nal se sent per­dut i acaba per aban­do­nar.

La soci­e­tat no pot per­me­tre's el luxe de mal­gas­tar els recur­sos (mate­ri­als i humans), que sem­pre són escas­sos, perquè un gra­pat d'ama­teurs seguei­xin prac­ti­cant el seu joc favo­rit.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.