I ara què?

La crisi d'Espa­nya amb els mer­cats està aga­fant una embran­zida ater­ri­dora. La diferència entre el ren­di­ment del deute espa­nyol i l'ale­many a 10 anys –la prima de risc– ha superat el 4% aquesta set­mana, quan la diferència era zero abans de la fallida de Leh­man Brot­hers. Una prima de risc d'aquesta mag­ni­tud és insos­te­ni­ble a llarg ter­mini. L'evo­lució de la ràtio del deute públic amb el PIB –el baròmetre que mesura el pes del deute públic en l'eco­no­mia– depèn de tres vari­a­bles: 1) l'esforç fis­cal de l'Estat; 2) el tipus d'interès que paga el govern sobre el deute; 3) el crei­xe­ment de l'eco­no­mia. Amb les pers­pec­ti­ves tan pobres de crei­xe­ment que té l'Estat avui, com més alt és el tipus d'interès que demana el mer­cat, més gran haurà de ser l'esforç fis­cal que haurà de rea­lit­zar per esta­bi­lit­zar el deute públic. I aquí radica el pro­blema: el mer­cat no creu que pugui fer gaire més en el tema fis­cal, cosa que genera un cer­cle viciós de més des­con­fiança, més prima de risc, i més esforç fis­cal per poder esta­bi­lit­zar el deute públic.

Com sor­tir d'aquest cer­cle viciós? La majo­ria de solu­ci­ons ja no les té Madrid: el mer­cat té raó de pen­sar que al govern espa­nyol li queda poc marge de mani­o­bra i que, encara que s'estrenyés més el cin­turó de la des­pesa, això enfon­sa­ria encara més el crei­xe­ment. Les solu­ci­ons han de venir de Berlín, Frank­furt i Brus­sel·les. L'objec­tiu ha de ser abai­xar el tipus d'interès d'Espa­nya sigui com sigui. En aquest con­text, el BCE final­ment ha mogut fitxa i dijous va anun­ciar que reac­ti­vava el pro­grama de recom­pra de deute en el mer­cat secun­dari. L'anunci va ser més implícit que explícit i, quan es va començar a exe­cu­tar, el BCE va com­prar deute por­tuguès i irlandès en lloc d'espa­nyol i italià, com si es tractés d'un preavís. El BCE, que pre­si­deix Jean-Claude Tric­het, és molt refrac­tari a aquest tipus de mani­o­bres, ja que veu la com­pra de deute per part d'un banc cen­tral com una amenaça infla­cionària i una aber­ració en con­tra dels seus prin­ci­pis orto­do­xos.

Una altra alter­na­tiva és que el deute espa­nyol el comprés el Fons Euro­peu d'Esta­bi­li­tat Finan­cera (EFSF), creat pels governs de la zona euro. Però l'EFSF encara no és ope­ra­tiu per fer recom­pres i, encara que pogués, els seus recur­sos serien limi­tats, a diferència dels del BCE, que pot com­prar tant deute com vul­gui a base d'impri­mir diner. Final­ment, un últim recurs per solu­ci­o­nar la crisi, molt més radi­cal però pot­ser el més ideal quant a efec­ti­vi­tat, és que les obli­ga­ci­ons d'Espa­nya i Itàlia fos­sin garan­ti­des pels països sol­vents de l'euro­zona, cosa que equi­val­dria a una unió fis­cal de facto. Una solució com aquesta reque­ri­ria un com­promís polític de pri­mera mag­ni­tud, i no queda clar que països com Ale­ma­nya tin­guin el coratge i la volun­tat política de fer-ho.