Lliçons d'història

L'apro­vació del cor­re­dor medi­ter­rani (tot des­car­tant el cen­tral) com una de les infra­es­truc­tu­res euro­pees pri­o­ritàries posa, segons els opti­mis­tes, tot­hom en una situ­ació d'haver de nego­ciar algu­nes pri­o­ri­tats. Ja es veurà, però cal que les parts vul­guin nego­ciar i que l'acti­tud amb què s'hi posin sigui creïble per a les altres parts; altra­ment, el tracte està abo­cat al fracàs. Les empre­ses es tro­ben tot sovint en aquest tipus de situ­a­ci­ons. Si una part, des de la posició de poder real o des de la pre­potència (o bé des de totes dues), menysté l'altra, no hi ha res a fer. La que es creu amb el dret d'impo­sar un preu, una pri­o­ri­tat o una solució deter­mi­nada nego­ciarà fort sense aten­dre els argu­ments de l'altra part, car­go­lant tant com pugui, això sí, sense ofe­gar, perquè lla­vors s'hau­ria aca­bat tot. Ja des de l'edat mit­jana, en els trac­tes entre les coro­nes de Cas­te­lla –de monar­quia abso­lu­tista– i d'Aragó –de tra­dició pac­tista entre el rei i els braços–, els acords han aca­bat en paper mullat per als cata­lans. La cosa encara va empit­jo­rar en segles suc­ces­sius. Així, mal­grat els brin­dis de gover­nants i opo­si­tors sobre la decisió euro­pea, tot­hom sap que el motiu de la pre­ferència per un cor­re­dor cen­tral era evi­tar els “perifèrics”, per un hipotètic risc de des­con­nexió d'Espa­nya per tren. I aquesta pre­ferència, en el fons, no ha can­viat. La der­rota de l'altra part, estratègia històrica­ment habi­tual en Cas­te­lla, ni és del gust dels pobles pac­tis­tes ni és cap nego­ci­ació.

La nos­tra història també és un recor­da­tori dels llençols que s'han per­dut en cada bugada –que no són pocs– i de les cau­ses. A l'hora de nego­ciar, els polítics del país podran ves­tir com vul­guin, si els fan, pos­si­bles acords en fals als seus coe­ta­nis, però difícil­ment resis­ti­ran l'anàlisi crítica dels futurs his­to­ri­a­dors.