De mal pagadors

Encara ens que­den uns dies d'incer­tesa per saber si final­ment la Gene­ra­li­tat por­tarà el govern espa­nyol als tri­bu­nals perquè aquest es nega a pagar els 759 mili­ons de deute que ja ha reco­ne­gut. Per­so­nal­ment no em sem­bla mala­ment: si el con­flicte no ha arri­bat a un acord per la via política, caldrà bus­car alguna auto­ri­tat externa a les ins­ti­tu­ci­ons que pugui dic­tar una sentència i (tal vegada) obli­gar a com­plir-la, en el cas que aquesta sigui obli­gar a pagar. Igual­ment l'estiu pas­sat l'Estat espa­nyol va recla­mar als ajun­ta­ments de tot el país que retor­nin uns avançaments que els va fer ante­ri­or­ment, i la res­posta d'alguns va ser que no tenien cap mena d'intenció de fer-ho. Els ajun­ta­ments també es quei­xen que la Gene­ra­li­tat no els paga a temps els diners que neces­si­ten per exe­cu­tar els pres­su­pos­tos.

El fet irònic de la situ­ació, que faria gràcia si no fos que ens posa en un nivell lamen­ta­ble de gestió pública, és que les admi­nis­tra­ci­ons estan sent vícti­mes del pro­ce­di­ment que fan ser­vir habi­tu­al­ment amb els seus proveïdors: tant autònoms, grans empre­ses, farmàcies de guàrdia i tot­hom que tre­ba­lla per a les admi­nis­tra­ci­ons és per­fec­ta­ment cons­ci­ent que mai no paguen a l'hora i en oca­si­ons poden arri­bar a tri­gar molts mesos a fer-ho, tot com­pro­me­tent, en molts casos, la via­bi­li­tat de les empre­ses que els han d'apro­vi­si­o­nar. Segons dades al juny de l'any pas­sat, la Gene­ra­li­tat i els ajun­ta­ments de Cata­lu­nya tenien un deute con­junt amb els autònoms de 2.433 mili­ons d'euros, que a pri­mers de desem­bre ja ha aug­men­tat fins a 2.708 mili­ons.

Als Estats Units, una forma de suport directe a l'empre­ne­dor que les admi­nis­tra­ci­ons prac­ti­quen és com­prar als empre­ne­dors del país tots els pro­duc­tes o ser­veis que reque­rei­xen per a afa­vo­rir-ne el desen­vo­lu­pa­ment. Un dels casos més cone­guts és el de Dell Com­pu­ter, que es va con­ver­tir en el pri­mer fabri­cant d'ordi­na­dors del món en part gràcies a les coman­des de l'Estat de Texas. Al nos­tre país, en canvi, els governs que ges­ti­o­nen i sub­ven­ci­o­nen cen­te­nars de pro­gra­mes de for­mació i suport als empre­ne­dors, redac­ten i apro­ven lleis (com­pli­cadíssi­mes) per pro­mo­ci­o­nar que la com­pra als empre­ne­dors locals i final­ment, quan tre­ba­llen per a ells, no els paguen.

Val a dir que aquesta no és una manera de tre­ba­llar exclu­si­va­ment de les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques, i que, en gene­ral, som un país que paga tard i que té una moro­si­tat alta, amb les con­seqüències nega­ti­ves que això té per a tota mena de nego­cis i, per tant, per a l'eco­no­mia en gene­ral. Pre­ci­sa­ment per això, el lide­ratge públic, hau­ria de ser més clar i pro­mo­ci­o­nar con­duc­tes més eficaços per fer nego­cis. No hi ha dubte que en els mesos vinents la Gene­ra­li­tat estarà en una situ­ació excep­ci­o­nal i ja ha adver­tit que segur que retar­darà part dels paga­ments. Ja es veu que segu­ra­ment no serà la millor època per pagar deu­tes, però ens hauríem de plan­te­jar clara­ment la neces­si­tat d'una cul­tura més anglo­sa­xona dels nego­cis, en què el mal paga­dor està molt pena­lit­zat. I final­ment, mirem-ho d'altra manera, quin efecte tin­dria per dina­mit­zar l'eco­no­mia injec­tar-li els gai­rebé 2.800 mili­ons que es deuen i que, per tant, no repre­sen­ten des­pesa addi­ci­o­nal?