‘Sálvame'… però de luxe

Després de negar-ho fins al ridícul, ja tenim aquí el res­cat d'Espa­nya, ja ens han sal­vat. En atenció a l'ego del govern espa­nyol ens donen un trac­ta­ment de luxe. Ens res­ca­ten com a Grècia però ni Europa farà veure que ens dóna ins­truc­ci­ons ni Espa­nya que està inter­vin­guda. L'estruc­tura del res­cat és curi­osa. Europa fa un préstec al govern perquè aquest capi­ta­litzi els bancs. Per cert, la llista dels que dema­nin capi­tal inclourà sor­pre­ses. Com que el deute es remu­nera obli­gatòria­ment amb interès i el capi­tal no, el sec­tor públic espa­nyol incor­pora un dèficit cor­rent addi­ci­o­nal (els interes­sos) i garan­teix el valor dels bancs (el prin­ci­pal), una ope­ració dub­tosa. La insistència del govern espa­nyol a fer veure que aquí no ha pas­sat res ha estat des­men­tida implícita­ment pel comu­ni­cat de l'euro­grup. Amb la càrrega d'interes­sos, l'objec­tiu de dèficit del 3% reque­rirà un altre paquet addi­ci­o­nal de reta­lla­des. La com­bi­nació d'arrogància, vani­tat i estu­pi­desa exhi­bida pel govern espa­nyol, més pròpia d'un plató de Tele­cinco, ha dei­xat tota Europa asto­rada. Quan d'aquí a uns mesos Rajoy hagi de tor­nar a dema­nar diners, si és que després del cúmul d'erra­des acu­mu­la­des hi arriba, ens ho faran pagar.

En qual­se­vol cas, el res­cat obre la porta a la solució de la crisi. Hem per­dut més de qua­tre anys i la reca­pi­ta­lit­zació dels bancs hau­ria d'arre­glar la cor­retja de trans­missió de la política monetària. La super­visió euro­pea també hau­ria de redreçar el pro­blema bàsic de l'eco­no­mia espa­nyola, que no és cap altre que la pro­pensió del seu govern a poten­ciar els sec­tors no pro­duc­tius. S'ha par­lat molt del sobre­di­men­si­o­na­ment del sec­tor de la cons­trucció en l'eco­no­mia espa­nyola, però el sec­tor finan­cer també pateix una certa ele­fan­ti­asi. La llàstima és que tot el poten­cial que ofe­ria l'entrada a l'euro s'hagi mal­ba­ra­tat pri­o­rit­zant baja­na­des. Si abans l'or de les Índies ser­via per fer la cate­dral de Sevi­lla, seguint el mateix esquema s'ha uti­lit­zat l'euro per fer el Banc de San­tan­der. A diferència dels bancs, les cate­drals bar­ro­ques han aguan­tat uns quants segles abans de neces­si­tar una res­tau­ració. Europa obli­garà a una reducció necessària del pes del sec­tor finan­cer: farà que els bancs es dedi­quin a fer de bancs i no d'immo­biliàries, pro­mo­to­res o capi­ta­lis­tes de risc, i la super­visió que farà dels comp­tes públics serà posi­tiva.

La part nega­tiva de tot ple­gat és que aquesta soci­a­lit­zació de les pèrdues es fa sense ni tenir clar la mag­ni­tud del forat ni sense haver-ne pro­ces­sat els res­pon­sa­bles. Que ens diguin que hau­rem de pagar 100.000 mili­ons entre tots, interes­sos a part, i que Rato, Blesa, Narcís Serra, José Luis Oli­vas i tants i tants altres pul·lulin lliu­re­ment és per llo­gar-hi cadi­res. Ens tro­bem, doncs, davant d'una mesura posi­tiva estruc­tu­rada de manera nega­tiva. Per cert, aquesta bana­li­tat del trac­ta­ment de luxe per l'ego del govern, con­sis­tent en què Europa no ano­meni un res­cat com a tal, quants diners més haurà cos­tat?