La gran escalada

És just dir que ha tin­gut sort a la vida? En rea­li­tat no n'ha tin­gut mai, de sort fortuïta pro­ducte de l'atzar. No en neces­sita: n'auto­ge­nera d'espontània. Gene­ra­lit­zant, sovint es con­fo­nen els ter­mes, perquè el que real­ment ha tin­gut és feina! El per­so­natge al·ludit és Arcadi Cal­zada i Sala­ve­dra, l'arxi­co­ne­gut i noti­ci­a­ble gar­rotxí de la Vall d'en Bas.

L'Arcadi és actiu, deci­dit, cal­cu­la­dor, tenaç, ima­gi­na­tiu, ambiciós i fred o apas­si­o­nat, segons el moment. De verb fàcil i oratòria fluida, que dorm amb un ull obert, sabe­dor dels seus límits, que s'ha fixat cotes molt altes com­pe­tint sovint amb can­di­dats teòrica­ment supe­ri­ors, que ha superat. És un rival temi­ble en el cos a cos i les esca­la­des.

Al semi­nari de Girona, pre­su­mi­ble­ment, en veure que la pro­gressió sacer­dot, parròquia, canon­gia, bis­bat, car­de­na­lat... era llarga i com­pli­cada, ho deixà. Els estu­dis que l'Església impar­teix als seus pre­sump­tes sol­dats i l'escola de la vida han estat el seu bagatge intel·lec­tual i cul­tu­ral. En la tran­sició post­fran­quista va fun­dar l'Assem­blea de Cata­lu­nya a la Gar­rotxa, tret de sor­tida de les seves espec­ta­cu­lars esca­la­des. Vegeu sinó:

– La de Con­vergència Democràtica de Cata­lu­nya: afi­liat el 1977, dele­gat comar­cal, pre­si­dent de la inter­co­mar­cal, mem­bre de l'exe­cu­tiu i con­se­ller naci­o­nal.

– La cívica: del 1980 al 1983, pre­si­dent de la Dipu­tació de Girona (34 anys d'edat); el 1983 i 1984, alcalde d'Olot i pre­si­dent de l'Asso­ci­ació Cata­lana de Muni­ci­pis i Comar­ques.

– La política: ele­git dipu­tat al Par­la­ment de Cata­lu­nya, el 1984, 1988 i 1992, per CiU, i vice­pre­si­dent pri­mer del Par­la­ment fins al 1995.

– La finan­cera: del 1996 al 2009, pre­si­dent de Caixa Girona. Pre­si­dent o con­se­ller d'una llarga llista d'empre­ses: Túnels del Cadí, Polin­gesa, Con­sorci d'Aigües, etc.

– La cul­tu­ral, espor­tiva i filantròpica: vice­pre­si­dent del FC Bar­ce­lona i de l'Ate­neu Bar­ce­lonès. Pre­si­dent de les fun­da­ci­ons Hos­pi­tal Tru­eta i Caixa Girona. Vice­pre­si­dent de les del FC Bar­ce­lona i Palau de la Música. Patró d'una colla de fun­da­ci­ons i acti­va­dor del desen­vo­lu­pa­ment cul­tu­ral i artístic de la Fon­tana d'Or i Cap Roig.

– La dels mit­jans de comu­ni­cació: ha estat col·labo­ra­dor del Cor­reo Catalán, Tele Exprés, redac­tor en cap d'Olot Misión i direc­tor de Revista de Girona. Ter­tulià d'Ona Cata­lana, Cata­lu­nya Ràdio i Els matins de TV3. És autor de diver­sos lli­bres de política.

– L'empre­sa­rial: gale­rista, expert i asses­sor d'art, mar­xant –i tor­nant, és clar– i empre­sari dels de «Hi vols ser?» o bé «Arcadi: tens un lloc en el con­sell!»

S'ha de dir que el detall ante­rior no és exhaus­tiu. Amb tot, il·lus­tra prou bé el seu tarannà d'home de cur­ses d'obs­ta­cles. Els ha superat tots amb decisió i ha esqui­vat les mil i una tra­ve­tes que li han fet. És un expe­ri­men­tat i hàbil atleta esca­la­dor!

Ha asso­lit una relació extensíssima a tots els nivells –més alts que bai­xos– i la seva figura esvelta i ele­gant ha estat foto­gra­fi­ada milers de vega­des. Té un do espe­cial per ser sem­pre en el moment i el lloc opor­tuns. Entre els fotògrafs cir­cula la història que asse­gura que es mou tan ràpida­ment que, a vega­des, surt en dos llocs de la mateixa foto­gra­fia: a cada cos­tat del per­so­natge foto­gra­fiat. «És molt impor­tant ser-hi!», diu ell.

Quan tot­hom creia que estava can­sat –aviat, sei­xanta-tres anys– d'una vida intensa sense tre­ves i faria una asse­nyada reti­rada a l'ombra amiga dels faigs de la Moi­xina, tal­ment un pres­ti­di­gi­ta­dor, sorprèn tot­hom –tot­hom, no– tra­ient del bar­ret de copa la direcció de la Fun­dació Príncep de Girona. Ben segur que rema­tarà l'esca­lada alter­nant amb els Bor­bons al saló del luxós iot reial, nave­gant per les illes Bale­ars. «Arcadi, porfa: aquí al bac­hell dexa el tra­ta­mi­ent!», dirà el monarca en català per com­plaure'l. «Juanca, Sofi, Feli, Leti: será un honor para uno del Valle de Bas», farà ell en cas­tellà, per cor­res­pon­dre, bo i pre­nent un Maca­llan 1940, amb soda japo­nesa d'aigua de glaç del pol Nord i carbònica natu­ral del Fujiyama, i deli­ca­tes­sen de Pierre Hermé, de París. Tot pro­duc­tes autòctons!

Això és sort? En abso­lut! És el resul­tat d'una relació pla­ni­fi­cada, de l'auto­venda del jo, de les toca­des i tru­ca­des pre­ci­ses, de les idees clares i de creure en un mateix: les armes dels tri­om­fa­dors. No el menys­tin­gueu atri­buint-li sort. Tal­ment un mun­ta­nyenc que en cul­mi­nar l'esca­lada i asso­lir el cim con­tem­pla els pics infe­ri­ors, deu haver mirat els com­pe­ti­dors esgo­tats en les rutes d'ascens. Ha d'estar satis­fet, l'Arcadi: ha ascen­dit on ha vol­gut!