Més indústria
El Punt Avui reuneix cinc experts per debatre el futur del sector
L'activitat manufacturera serà clau en la sortida de la crisi
El cost energètic i logístic, l'accés al crèdit i el suport dels governs, determinants
No s'entén que no s'hagi prioritzat el corredor mediterrani
Va ser la germaneta pobra d'una economia que s'emmirallava en els beneficis immediats i els marges elevats durant els anys de creixement desmesurat. Avui, en canvi, la indústria es reivindica com el camí més clar de sortida de la crisi i demana pas després d'haver patit com ningú els estralls del col·lapse econòmic. Uns estralls que han deixat una petjada demolidora, amb 8.000 empreses desaparegudes i 210.000 llocs de treball perduts en un sector que fa poc més d'una dècada vorejava el 30% del VAB (valor afegit brut) a Catalunya i que avui amb prou feines arriba al 18%.
Els reptes de futur que es plantegen per a aquesta indústria van centrar el darrer debat dins el cicle Converses del Banc Sabadell que impulsa El Punt Avui.
Les prop de dues hores de debat van donar molt de si, però si hi ha un aspecte que va quedar palès va ser que la sortida de la crisi vindrà per mitjà de la indústria o no vindrà. “L'activitat manufacturera sustenta la majoria de les exportacions”, va destacar el degà del Col·legi d'Economistes de Catalunya, Joan B. Casas. I aquestes exportacions són ara com ara un dels pocs indicadors que permeten pensar en creixements positius del PIB per a aquest 2014.
Creixement sostenible
Per això el president del Pacte Més Indústria –iniciativa impulsada fa un any per patronals, sindicats, universitats i col·legis professionals–, Joan Trullén, va destacar que “identificar la indústria com el motor en el procés de sortida de la crisi és fonamental”. “És la indústria –va afegir Xavier Pujol, conseller delegat de Ficosa– la que dóna un creixement sostenible i una generació d'ocupació estable, i per això és l'indicador de mesura de la competitivitat d'un país.”
Però perquè la indústria pugui jugar, o millor dit, recuperar, aquest paper motor de l'economia cal que el context no posi bastons a les rodes.
En aquest punt la política industrial, aquella que durant molts anys va estar guardada en un calaix en la majoria dels governs europeus, resulta un element clau. Pel director general d'Indústria de la Generalitat, Antoni Maria Grau, però, el paper de l'administració no ha de ser “ajudar les empreses ni dir cap on han d'anar, sinó facilitar que els factors de competitivitat externs els siguin favorables”. Segons Grau, es tracta d'“identificar els factors de fortalesa de les empreses amb més presència internacional i intentar que la resta del teixit industrial que no es troba en els vagons de davant hi puguin accedir ”.
Joan Trullén, qui va comandar la secretaria general d'Indústria en l'executiu socialista de Rodríguez Zapatero, va defensar, però, que “en sectors clau com ara el farmacèutic o l'aeronàutica l'acció de govern ha estat determinant per a la construcció de grans multinacionals”, i va demanar que la política industrial es plantegi amb un enfocament agregat. “Factors com ara el financer o l'energètic, que no són temes industrials, són fonamentals; cal una nova visió global”. Una visió que Trullén espera del proper gran programa industrial que ultima la Unió Europea. “Amb el nou pla de la Comissió s'estan decidint 80.000 milions d'euros d'inversió fins al 2020 i cal que Catalunya tingui una posició ferma i activa en el si de la UE en matèria industrial”, va destacar Trullén.
Des de la visió més empresarial, el conseller delegat del grup Ficosa va reivindicar: “La millor política industrial és aquella que facilita les coses a l'empresari, i ajuda que anem per la vuitena llei educativa o que siguem el tercer país europeu en costos energètics?”
De fet, l'elevat cost de l'energia s'ha convertit en un veritable malson per a l'activitat industrial i per a la seva competitivitat a l'exterior. “Catalunya és un país industrial, però Espanya no, i només per això s'entén que tinguem una política energètica tan nefasta per a la indústria”, va destacar Grau.
Un país de pimes
Un altre dels principals reptes és precisament la pròpia naturalesa del teixit empresarial català, format bàsicament per pimes. “Disposem d'un sector industrial molt preparat, però necessita guanyar dimensió”, va destacar el director d'Inversions de Banc Sabadell Capital, Raül Valero. El problema, va destacar Trullén, “no és en si ser un país de pimes sinó que aquí la gran empresa és mitjana, la mitjana és petita i la petita és micro”.
Tots els participants van reconèixer la dificultat d'impulsar les fusions en una cultura empresarial dominada encara per la por de compartir i cedir quotes de control. Per això el director d'Indústria va defensar que el camí ha de ser “fomentar la col·laboració entre empreses i aprofitar la bona experiència i el recorregut a Catalunya dels clústers”. La Generalitat té previst presentar en breu el programa Clústers Catalunya.
Més enllà d'aquestes iniciatives, Casas va destacar la necessitat de millorar la fiscalitat. “El que passa és que una política fiscal que es va pensar per afavorir les pimes acaba per desincentivar aquestes a fer-se grans.”
Que arribi el crèdit
I en el rerefons una qüestió sobretot cultural. Pujol ho reconeixia: “L'administració pot construir una atmosfera propícia, però després ja ve el tarannà de l'empresariat i de no caure a ser cap de ratolí en comptes de cua de lleó; però quan ens hem trobat en aquesta situació a Catalunya tant políticament com empresarialment ens hem encongit.”
Si hi ha un punt que pot alentir els plans de recuperació de l'activitat industrial, i de l'activitat econòmica en general, aquest és sens dubte la falta de crèdit. Després de quasi set anys de l'esclat de la crisi financera i a pesar dels multimilionaris plans de reordenació del sector bancari, els diners segueixen sense arribar a les pimes, i aquest és, va recordar el conseller delegat de Ficosa, “un element crític; fins que no torni a fluir el crèdit la situació serà complicada”. El responsable del Banc Sabadell va recollir el guant i va destacar: “Cal que col·laborem i busquem productes i vies alternatives de finançament que potser fins ara no hem tingut tan en compte.”
Corredor mediterrani
La considerable reducció dels salaris en el sector industrial com a conseqüència de la crisi i la consegüent rebaixa dels costos laborals han situat la logística com un dels elements més crítics a l'hora de guanyar competitivitat.
En sectors com el de l'automoció aquest cost logístic supera el de la mà d'obra, se situa per sobre de l'11%, i per això projectes com ara el del corredor mediterrani són crítics per al futur d'aquesta indústria. “En el sector de l'automoció les plantes espanyoles han estat guanyadores perquè han renovat models i han esgarrapat producció fins i tot a les matrius, però si Ford es va decantar finalment per apostar per Almussafes, a València, va ser pel compromís de fer el corredor mediterrani”, va recordar Xavier Pujol. En aquest sentit el conseller delegat de Ficosa va lamentar que “haguem trigat 25 anys a veure que aquesta infraestructura és molt més important que el TAV de Madrid a Sevilla”.
En aquest mateix sentit Joan B. Casas va qualificar de “lamentable i incomprensible” el fet que “encara avui hàgim de dedicar hores a explicar la importància d'aquest projecte”. La connexió Catalunya amb València i Múrcia és un dels punts prioritaris que destaca el Pacte Més Indústria “perquè és aquest eix el que concentra el gruix dels intercanvis comercials”, va indicar Trullén.
El desenvolupament del corredor mediterrani serà també clau per a la competitivitat d'una altra infraestructura crucial per a la indústria i l'economia catalana: el port de Barcelona. “Avui molta de la mercaderia que ve del sud del continent americà prefereix entrar a Europa pel port de Rotterdam tot i estar més lluny perquè després té millor connexió amb els mercats de destinació”, va remarcar Grau.
Amb tot, el cost logístic pot generar noves oportunitats per a la indústria a Europa. El Vell Continent, que fa una dècada es va abocar a deslocalitzar producció a la Xina a la recerca d'una mà d'obra barata, avui es planteja la relocalització. I és que la crisi ha fet que els salaris dels obrers de les plantes europees no siguin comparativament tan elevats i en canvi el cost del transport, que no ha parat de créixer paral·lel a l'augment del preu del cru, ha fet que fabricar a l'Àsia no sigui tan atractiu.
Ho saben bé a Ficosa, on fa uns anys van portar la producció de les lluminàries dels miralls exteriors dels cotxes a la Xina. “La idea era produir allà per vendre a Europa i als Estats Units, però ens hem trobat que a causa dels costos de transport no som competitius.” La multinacional mantindrà la planta xinesa per al mercat local, però ara busca nous emplaçamentsa Europa i als Estats Units.
Captar inversió
L'exemple de Ficosa no és cap excepció, i per això des d'Europa es parla ara de l'objectiu de reindustrialitzar el continent, no només recuperant producció que havia marxat a l'Àsia buscant mà d'obra barata, sinó també sent capaços d'atreure noves inversions. En aquest sentit el director general d'Indústria va destacar les fortaleses de Catalunya com a pol d'atracció d'aquestes noves inversions. “Disposem d'una mà d'obra qualificada, un teixit d'indústria proveïdora molt competitiu, un port i un aeroport ben connectats, una actitud facilitadora amb l'activitat empresarial des de l'administració.”
Si bé tots els ponents van destacar l'alta qualificació de la mà d'obra a Catalunya, el prestigi internacional dels seus estudis d'enginyeria, així com de les seves escoles de negoci, també hi va haver consens per destacar que la formació professional és encara un repte pendent. “Aquest és un altre dels elements clau, i per això des del Pacte Més Indústria n'hem fet bandera”, va destacar Trullén. Catalunya ha començat a desplegar la FP dual seguint el model alemany i austríac, però encara cal temps perquè les empreses s'hi impliquin i els joves optin massivament per aquesta via.
“Possiblement l'escenari d'atur ens ajudarà a fer aquesta via més atractiva”, va indicar Pujol.
Hi ha, però, més reptes per al futur d'aquesta indústria, i la política d'R+D+i n'és un. En aquest sentit, Trullén es va mostrar molt crític amb les retallades en les aportacions del sector públic i va demanar “ressituar tant les polítiques estatals com les autonòmiques en aquesta matèria”. Sense innovació la indústria es veurà relegada a ser competitiva via costos laborals, i aquí el marge després de tants ajustos ja és molt limitat. En aquest sentit, Grau va apostar per una major col·laboració de les empreses amb els centres de recerca.
Valors i prestigi
L'aposta per la indústria és també l'aposta, va remarcar Joan B. Casas, “pels valors de la constància, l'esforç i l'autoexigència, uns valors que estan en el nostre ADN tot i que els havíem oblidat”. Però per recuperar aquest esperit cal prestigiar una activitat que fins no fa gaire tothom semblava voler tenir com més lluny millor i tenir clar, va explicar Trullén, que serà aquesta indústria la que definirà el nostre lloc al mapa de l'economia mundial: “El 80% dels intercanvis comercials són al voltant de l'activitat manufacturera. Tenir turisme és important? Sí, però serà la indústria qui tallarà el bacallà en la competitivitat a Europa.”
ELS PARTICIPANTS DE LA CONVERSA
Un sector que s'ha aprimat més del que tocava
El 1995 el VAB (valor afegit brut) industrial sobre el total a Catalunya se situava en el 28,3%, un nivell molt per sobre de la mitjana espanyola (21,3%) i fins i tot per sobre de la mitjana europea (23,1%), fet que posava en evidència el prominent caràcter industrial de l'economia catalana. El 2010, però, i segons les dades d'Idescat, aquest pes es va reduir fins al 17,9%, que quedava ja per sota de la mitjana de la UE, que arriba al 18,8%, i tot i que encara és un pes significativament superior a la mitjana espanyola (14,8%), demostra que les diferències s'escurcen i que Catalunya ha renunciat en aquesta última dècada al seu paper de motor industrial de l'Estat.
Això, és veritat, ha estat en part conseqüència de la crisi econòmica, però ja abans l'aposta pel sector manufacturer havia perdut interès
a Catalunya. No va passar el mateix, però, en altres economies de tradició industrial a Europa. Així, per exemple, mentre Catalunya va saltar
de la segona a la sisena posició per pes industrial a la UE entre el 2000 i el 2010, el País Basc i Alemanya han sabut mantenir-se en les primeres posicions.
