Un any de crisi i…

Ara ha fet un any del començament de la crisi econòmica. Anava pre­ce­dida d'una fallada del sis­tema finan­cer nord-ame­ricà (a l'exte­rior) i d'un molt per­llon­gat període de crei­xe­ment al nos­tre país i a molts del nos­tre entorn. Període en què des­ta­ca­ven altes taxes de crei­xe­ment i d'ocu­pació, asso­lint-ne rècords.

Hi havia veus (poques) que aler­ta­ven de ris­cos, però la fressa incon­te­ni­ble dels ginys comp­ta­dors de bit­llets les tapa­ven. Què deien?, què aler­ta­ven? Deien que bas­tir un edi­fici econòmic sobre uns fona­ments limi­tats (cons­trucció i turisme) i de poca qua­li­tat (en espe­cial el turisme) era arris­cat, gai­rebé teme­rari.

La crisi ha afec­tat tot el món, des dels països rics fins als emer­gents i també els pobres. Els trets comuns han estat una con­tracció del crèdit i del con­sum, per tant de la inversió, la pro­ducció i l'ocu­pació. I un rellançament de l'estalvi que havia arri­bat a asso­lir cotes molts bai­xes a casa nos­tra, però amb un gran endeu­ta­ment de famílies i d'empre­ses.

Ara hi ha un sen­ti­ment de des­con­cert. D'una banda molta gent es pre­gunta per què s'ha d'aju­dar amb diners públics unes empre­ses (bancs i cai­xes) els ges­tors de les quals han demos­trat seguir unes pràcti­ques com a mínim poc orto­do­xes quan no direc­ta­ment repro­va­bles. De l'altra, hom també es pre­gunta per què si la majo­ria dels països rics han fre­nat la cai­guda i comen­cen a recu­pe­rar-se no ho fem també nosal­tres. Final­ment, ens pre­gun­tem el perquè de la diferència en el crei­xe­ment de l'atur entre els països sem­blants al nos­tre i nosal­tres.

La pre­gunta, però, és doble: on som? I a on ens diri­gim?

Pel que fa a la pri­mera, hem de dir que ha pas­sat una mena de tsu­nami econòmic que ha des­truït cents de milers de llocs de tre­ball i milers d'empre­ses. En gene­ral podem con­cloure que la prin­ci­pal víctima han estat els mals empre­sa­ris, però no totes les des­truïdes eren d'empre­sa­ris bar­ro­ers ni podem dir que aquests hagin des­a­pa­re­gut. Sí que han dis­minuït sig­ni­fi­ca­ti­va­ment. Aquesta és la part bona.

La dolenta la cons­ti­tu­ei­xen els mils i mils de tre­ba­lla­dors que han vist que tot i que feien bé la seva feina, o almenys ho inten­ta­ven, això no ha fre­nat els seus aco­mi­a­da­ments.

Quant a on ens diri­gim, crec que és erroni pen­sar que quan emer­gim de l'actual situ­ació (finals del 2010) tor­na­rem a on érem. No, no ho crec. Caldrà tenir unes empre­ses com­pe­ti­ti­ves amb uns tre­ba­lla­dors molt ben for­mats i amb una admi­nis­tració pública efi­ci­ent. D'on sor­ti­ran aquests empre­sa­ris? En quins sec­tors pro­duc­tius s'esta­bli­ran?, quins pro­duc­tes faran?, de quina gamma? Tor­na­rem a inten­tar des­ban­car els empre­sa­ris asiàtics i sud-ame­ri­cans? Si ho fan així s'equi­vo­ca­ran.

A on s'estan for­mant aquests tre­ba­lla­dors? Per quan la millora de l'eficiència de l'admi­nis­tració? Agru­par l'autonòmica en un sol edi­fici no és sufi­ci­ent. I la local?, i l'esta­tal?, i la judi­cial? En les res­pos­tes cor­rec­tes d'aques­tes pre­gun­tes hi ha la clau de volta de la sor­tida (bona) de la crisi.