Economia

OPINIó

Un país d'irresponsables

Passi el que passi, i per més gran que sigui el des­as­tre, quan n'aflo­ren els excre­ments ningú no es fa res­pon­sa­ble de res. Ningú sabia res. En el segle XVI a l'Estat espa­nyol, per raons encara no gaire clares, apa­reix un nou tipus de novel·la, ano­me­nada de gènere pica­resc. No és aven­tu­rar-nos massa si pen­sem que sim­ple­ment reflec­tien l'ambi­ent social del moment. En el prin­cipi, el murri era un pobre des­ar­re­lat i des­clas­sat anti­he­roi que es veia com l'encar­nació del des­ho­nor, però amb el temps, s'ha anat trans­for­mant en un per­so­natge amb vin­cles soci­als de classe bona, arre­lat i vist com un heroi. Així doncs, la genètica social de l'apro­fi­tat es un feno­men que es con­rea des de fa qua­tre-cents anys, la qual cosa explica que era­di­car-lo serà molt difícil.

A casa nos­tra hem per­dut pràcti­ca­ment tot el sec­tor de cai­xes per una mala praxi i per frau, i sovint per supo­sa­des irre­gu­la­ri­tats, que encara s'estan inves­ti­gant, posant-se grans sous i gene­ro­sos plans de pensió que s'havien auto­con­ce­dit els màxims diri­gents a càrrec de l'enti­tat fallida, com una forma de pillatge, sense que ningú se n'assa­bentés. Ningú sabia que Aus­banc era una mena d'orga­nit­zació amb com­por­ta­ments tan estranys que, final­ment, el jutge de l'Audi­en­cia Naci­o­nal San­ti­ago Pedraz n'ha empre­so­nat el líder, Luis Pineda, per pos­si­bles xan­tat­ges i li ha blo­cat tots els comp­tes cor­rents.

Ningú no sabia que el sin­di­cat Manos Lim­pias era una mena d'arte­facte estrany, es deia sin­di­cat i no ho era, i també el jutge San­ti­ago Pedraz n'ha empre­so­nat el líder, Miguel Ber­nad, per pos­si­ble extor­si­ons i xan­tat­ges i li ha blo­que­jat tots els seus comp­tes cor­rents.

I ningú sabia que Panamà era un refugi per a empre­ses off shore fins al punt que el govern de Zapa­tero el va treure de la llista de països para­di­sos fis­cals.

Ningú no en sabia res, de tot això? Com es veu, ara, sí. Molta gent ho sabia. Almenys ara que s'ha reben­tat el gra i surt tot el pus, alguns s'afa­nyen a dir que era una cosa que ja se sabia.

El pro­blema que hi veig és que aquests “espa­vi­lats” del segle XXI, per a molta gent ja els ana­ven bé, perquè cap era un des­clas­sat, tot al con­trari! Els seus con­tac­tes polítics i en la justícia i en la premsa eren freqüents i alternàvem soci­al­ment. I el seu des­ho­nor que­dava miti­gat per les acci­ons que empreníem con­tra els “ene­mics del poble”. No impor­tava pas qui­nes eren les inten­ci­ons ama­ga­des, sim­ple­ment anar con­tra els bancs i con­tra l'inde­pen­den­tisme, o con­tra una prin­cesa d'Espa­nya, o con­tra qual­se­vol polític era una pre­sen­tació que jus­ti­fi­cava certs com­por­ta­ments que podrien ser de tipus mafi­o­sos.

Hi havia un prin­cipi en dret que deia més o menys així: mai amb una injustícia es pot per­se­guir una justícia. De fet, molt suma­ris han que­dat en no res perquè les escol­tes telefòniques no havien estat auto­rit­za­des per un jutge i, per tant, eren il·legals, però curi­o­sa­ment es pot tirar enda­vant una acu­sació par­ti­cu­lar perquè no s'ha accep­tat un xan­tatge uti­lit­zant la pre­sumpció d'innocència.

Quan en una soci­e­tat crei­xen tota mena d'extor­qui­dors empa­rant-se en el prin­cipi de jus­ti­ci­ers dels pode­ro­sos i resulta que les seves minu­tes són impor­tants, ja ens hau­ria de fer sos­pi­tar. Però en aquest País, ten­dim massa sovint a jus­ti­fi­car allò que ens agrada i ens fa molta man­dra denun­ciar com­por­ta­ments estranys.

El mateix com­por­ta­ment del pool mediàtic que ana­litza els papers de Panamà és un com­por­ta­ment que voreja la des­trucció de la deon­to­lo­gia periodística, pels interes­sos que amaga la seva estratègia de lliu­ra­ment de la infor­mació segons el seu interès. I tot i així són pocs els que encara avui denun­cien aquesta mala praxi.

La impu­ni­tat ve sovint pel cor­po­ra­ti­visme, l'ami­guisme i la picar­dia i cor­rupció són ingre­di­ents que ado­ben el ter­reny i el fan frondós pels extor­qui­dors. Gre­go­rio Marañón deia: “el pit­jor del gal­tes és que les picar­dies que fa sem­blen diver­ti­des, cauen simpàtiques i sem­blen per­do­na­bles.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia