Parc agrari
El conreu d'un producte escàs
La joia blanca de Gavà
L'espàrrec blanc, protagonista d'una fira anual, és conreat només per 20 pagesos
La poca producció es ven a botigues locals i restaurants
El consum ha revifat per l'interès creixent en els productes de proximitat
A banda i banda de la carretera que comunica el nucli urbà de Gavà amb la platja s'estenen camps de conreu. En aquesta època, la majoria es veuen verds, tot i que és temps de transició entre les verdures d'hivern i les d'estiu. De tant en tant, apareix un terreny aparentment erm, sense conreus. La terra, molt sorrenca, es distribueix en cavallons; és a dir, amuntegada entre dos solcs. L'ull avesat del pagès detecta una protuberància invisible a l'ull profà. I grata la sorra com qui fa un foradet jugant indolent a la platja i llavors apareix la punta blanca d'un espàrrec. De l'espàrrec blanc de Gavà, una preuada hortalissa pel seu gust peculiar, per una textura delicada i per la poca quantitat que se'n produeix, ja que només es conrea a l'abril i el maig.
L'espàrrec blanc és tan estimat pels gavanencs que és el protagonista d'una fira agrícola que va néixer el 1932 com a competició en què els pagesos mostraven com el conreaven. “En aquella època, els pagesos vivien de l'espàrrec”, expliquen Josep Panyella i Salvador Barri, president i vicepresident, respectivament, de la Cooperativa Agropecuària de Gavà. “Les condicions van ser molt bones fins als anys setanta, quan uns problemes de fongs van malmetre els conreus.” Aquest problema va coincidir amb la competència creixent dels productes de Navarra i Andalusia i dels de la Xina i el Perú, produïts a escala industrial. La impossibilitat de crear un conreu intensiu ha motivat que només una vintena de pagesos es dediqui a conrear l'espàrrec a Gavà. Isidre Margarit és un d'ells i un dels pocs pagesos joves que aposta per un producte “que ha de conviure amb altres conreus, perquè és impossible viure només d'ell”, assenyala. Panyella hi afegeix que mantenen “l'espàrrec per la fira, ja que és un producte molt delicat”.
L'esparreguera és una planta que triga entre dos i tres anys a donar espàrrecs blancs. Durant aquest temps, hauran crescut la tija i les fulles. Quan la planta s'ha fet forta i l'arrel agafa els nutrients que necessita, se'n talla la part aèria i es posa la sorra en cavalló a 50 o 60 centímetres d'alçada perquè cobreixi com més millor la part subterrània de la planta. Interessa la part que és sota terra, explica Barri, ja que l'espàrrec pren el color blanc perquè no li toca el sol i no desenvolupa la clorofil·la, responsable del color verd. “Hi ha zones que el recullen de nit, perquè quan els toca la llum les puntes es posen morades i llavors és un espàrrec de segona categoria”, explica Margarit.
Malgrat les dificultats en el conreu i la forta competència exterior, els representants de la Cooperativa Agropecuària han detectat una revifada en l'interès per aquest producte escàs que no passa per Mercabarna, sinó que es ven a petites botigues i a restaurant de la zona. “La comercialització és local i s'encarreguen els espàrrecs d'un any per l'altre”, diu Barri. L'interès creixent està lligat a un increment del consum del producte de proximitat, ajudat pels diferents mercats de pagès que es fan al Baix Llobregat i per la tasca que l'Associació de Gastronomia i Turisme ha fet per potenciar el consum de productes comarcals, com ara l'espàrrec, la carxofa i el pollastre pota blava. Els pagesos, però, destaquen les dificultats d'una feina que té poc relleu generacional i confien a “sobreviure amb canals com ara nous mercats de pagès i restauració”.