Economia

anàlisi

Un govern és per governar

Durant molts anys de l'època clàssica romana, els espor­tis­tes i els gla­di­a­dors eren els que gau­dien de més fama i pre­di­ca­ment popu­lar. D'això se'n quei­xava sovint Ciceró, un intel·lec­tual anti­mi­li­ta­rista, tot i que el seu esti­mat germà Quint va ser mili­tar, i gens amant dels espec­ta­cles espor­tius o de sang i fetge dels gla­di­a­dors. Cri­ti­cava seve­ra­ment la cor­rupció política, que era molt abun­dant, i la com­pra de vots que els polítics feien al “popu­latxo” ja sigui per via directa o amb pro­me­ses que avui en diem popu­lis­tes. Era una per­sona insu­bor­na­ble, i defen­sor de la justícia davant de qui fos. Però mal­grat la seva posició valenta, en la República impe­rava el “pa i circ” com a ele­ment més potent dels pode­ro­sos per man­te­nir el poder. Aquests dies dels Jocs Olímpics hem vist com els temps no han can­viat gaire. L'atenció mediàtica popu­lar s'entre­te­nia amb els Jocs o amb els pro­gra­mes de tele­visió de “la Cinco”, men­tre els nos­tres polítics estan jugant a la ruleta russa, de si vota­ran sí o no a un Rajoy ferit però no aba­tut. Fins ara els par­tits espa­nyo­lis­tes només han mos­trat una una­ni­mi­tat, una gran una­ni­mi­tat!, i és quan han hagut de fer un pro­nun­ci­a­ment per anar con­tra el procés català. Aquí hi ha una­ni­mi­tat abso­luta i sense fis­su­res des de la dreta més extrema fins a l'esquerra, també més extrema. L'Espa­nya unida avui és l'únic ele­ment coin­ci­dent entre par­tits que tan sovint es cri­ti­quen públi­ca­ment. Però fins i tot per a ells aquesta coin­cidència sagrada no és sufi­ci­ent per avançar. Els interes­sos dels par­tits i dels lide­rat­ges són més potents que l'amor que demos­tren públi­ca­ment a Espa­nya per inten­tar ate­mo­rir la volun­tat popu­lar i democràtica cata­lana. L'escull ara és per reco­llir prou vots perquè nova­ment Rajoy faci un govern, però ningú parla que, una vegada fet, s'haurà de gover­nar i, si acon­se­gueix for­mar-lo, les pre­dis­po­si­ci­ons dels líders albi­ren un futur molt com­pli­cat, fins al punt que, en el millor dels casos, podríem tenir un govern que no pugui gover­nar.

Fa molts mesos que estem sense govern, tot i haver fet dues elec­ci­ons. I per tant, fa molts mesos que estem fora dels cir­cuits de poder en uns moments clau. Dilluns pas­sat la can­ce­llera ale­ma­nya, Angela Merkel; el pre­si­dent de França, François Hollande, i el pri­mer minis­tre italià, Mat­teo Renzi, es van reu­nir a Nàpols per dibui­xar una política comuna per al futur de la UE que defen­sa­ran en la cimera del setem­bre a Bra­tis­lava i que serà la pri­mera en la qual ja no assis­tirà el Regne Unit. Així doncs, el dibuix del post-Bre­xit s'està con­fi­gu­rant sense que l'Espa­nya dels dos mil anys d'història (segons diuen ells) hi tin­gui seient. De fet, si tenim govern, cosa que encara dubto, el pri­mer que haurà de fer serà esta­blir un sos­tre de des­pesa i con­fec­ci­o­nar uns pres­su­pos­tos amb més de 10.000 mili­ons de reta­lla­des del dèficit, per com­plaure les exigències de Brus­sel·les, i per tant tam­poc tindrà gaire temps per dedi­car-los a altres afers.

El que ens demos­tra el tipus de polítics que tenim ho veiem amb les crítiques que ja fa el PSOE de les reta­lla­des que vénen tot i sabent ells les exigències per no haver-nos mul­tat. És evi­dent que no sóc gens pro­per al PP ni al C's, però em sento insul­tat quan sento els soci­a­lis­tes fer tanta demagògia. De fet, bona part d'aquesta reta­llada s'haurà de fer per la rebaixa d'impos­tos elec­to­ral que va fer el PP, i d'això els soci­a­lis­tes no en diuen res.

L'estiu i el “pa i circ” dels Jocs s'acaba i el post fes­tum genera sem­pre una mena de depressió, que alguns en diuen “post­va­ca­ci­o­nal”, però ja sense temps ens ado­na­rem que aviat des­per­ta­ran totes les car­pe­tes obli­da­des, i que algu­nes pot­ser seran irre­cu­pe­ra­bles per sem­pre.

A casa nos­tra, també sem­bla que el temps polític, no l'econòmic que va molt bé, se'ns hagi atu­rat jugant a no sé què que ens està can­sant exces­si­va­ment i cal­dria que recor­des­sin aquell poema de Pep Sala: “Però saps molt bé / que cal que anem de pressa / que pot­ser no hi som a temps.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia