Un ressalt necessari

Hi ha car­rers i vies de comu­ni­cació on, per fre­nar la velo­ci­tat, hom troba un res­salt. És la raó de la desac­ce­le­ració del par­tit a la Cate­dral basca. Un equip que com més sim­pa­tia hi tenim, naci­o­nal­ment ens n'allu­nyem més i més. Tot­hom va a la seva, però el des­deny actual dels bas­cos vers nosal­tres recorda el que els polítics espa­nyols ens fan i, el que és pit­jor, ens impo­sen. Paguem una pre­tem­po­rada de massa nivell. Tots volíem les super­co­pes per gua­nyar més títols i cal afe­gir-hi el com­promís mun­di­a­lista de mitja plan­ti­lla. Ens hem empat­xat. Tots els dolços fan cucs. Però una mica de pur­gant després d'un àpat copiós va bé. Ningú es pene­deix d'acon­se­guir més bom­bons i tots en volem fruir. I que n'hi hagi més. Ara cal actuar amb la sang freda dels millors caçadors, a l'aguait de tot movi­ment quan la presa val la pena. Avui con­tra l'Inter de Milà i diu­menge con­tra l'equip de Cha­martín s'ha d'anar a totes. El reclam: els ocells a aba­tre s'ho merei­xen. En el cas de l'Inter, amb el cor ple d'afecte vers Eto'o, en un par­tit d'alt vol­tatge i gai­rebé sense errada pos­si­ble. Davant l'equip del sis­tema amb més pers­pec­tiva i sense cap dra­ma­tisme. Crec que Guar­di­ola du amb guant de seda i fer­mesa l'equip. Així ha de con­ti­nuar. Jugar-s'hi el tot pel tot avui i ser fred i cal­cu­la­dor diu­menge. Eto'o és patri­moni afec­tiu del Barça i seria indigne de l'ésser culer no ator­gar-li el màxim reco­nei­xe­ment en sor­tir al camp. Ara bé, una vegada començat el par­tit és un rival i ales­ho­res tots han de defen­sar el seu equip. El Madrid és una altra cosa, als antípodes de l'ésser blau­grana. Fosca, molt fosca, i alhora ama­gada història al dar­rere, sense plan­ter, amb uns deu­tes fora de mida i una pre­potència fat­xenda. El camí és clar: cal arris­car en el res­salt d'avui, sense por de les ras­ca­des i ava­ries; per diu­menge, pen­sar que el camí és llarg, molt llarg, i hi ha men­ges de caça que pri­mer cal dei­xar-les mace­rar.