La Masia

Poca broma amb la Masia. Em temo que des del núvol en el qual, des de fa ja més d'un any, està ins­tal·lat el bar­ce­lo­nisme es fa difícil apre­ciar tots els mati­sos d'aquest moment mai vist en la història del club. És lògic que les joies que més llu­ei­xin siguin les dels títols, la del joc espec­ta­cu­lar o les dels reco­nei­xe­ments indi­vi­du­als als seus juga­dors. Per mi, però, n'hi ha una tant o més impor­tant que aques­tes. M'estic refe­rint als fruits del plan­ter del Barça, sim­bo­lit­zat en aquesta gran icona del patri­moni del club com és la Masia. Cada cop que passo per davant o que se'n parla penso en l'encert que va tenir la direc­tiva que la va saber man­te­nir com a patri­moni del club i que a més li va saber tro­bar un ús apro­piat.

Quan començava en això del peri­o­disme espor­tiu, la Masia era on hi havia les ofi­ci­nes del club després que tan­ques­sin les del car­rer Méndez Vigo. Recordo aquells des­pat­xos amb els entra­nya­bles Fran­cesc Cal­vet, Jaume Ramon, o Pancho González. Aquell so de les màqui­nes d'escriure on es pas­sa­ven a net les actes dels par­tits, on es feien les car­tes als socis o els con­trac­tes d'alta volada com per exem­ple el de Johan Cruyff, el pri­mer que va pas­sar dels 100 mili­ons de pes­se­tes.

Avui, però, la Masia és allò que ja a més d'una direc­tiva li vol­tava pel cap però que té un pare indis­cu­ti­ble, Josep Lluís Núñez, el pre­si­dent que va tenir la valen­tia de tirar enda­vant el pro­jecte de la residència de juga­dors. I amb ell, direc­tius que seria una pena que que­des­sin en l'oblit perquè els que els vam trac­tar de prop sabem com s'esti­ma­ven el fut­bol de base i com patien quan veien que no es con­fi­ava en els joves juga­dors per donar nous aires al pri­mer equip. Em sap greu si em deixo algun nom que es mereixi ser recor­dat, li demano dis­cul­pes, però crec que no s'hau­ria d'obli­dar per­so­nat­ges com Josep Mus­sons, Jesús Farga o Pere Gar­cia Vila. Ells, amb altres com­panys de les jun­tes de Núñez, i tècnics com, sobre­tot, Oriol Tort van donar vida i sen­tit al pro­jecte de la Masia. Allò que havia de fer pos­si­ble aquell somni que tenien tots els bar­ce­lo­nis­tes quan ima­gi­na­ven la seva ali­ne­ació ideal per al pri­mer equip. Dos o tres juga­dors de fora i la resta de casa, o fets a casa com hauríem de dir ara. Crec que, si no sem­pre, sí que hi ha hagut molts períodes en els 30 anys de vida de la Masia que el pri­mer equip n'hau­ria pogut treure molt més pro­fit. Cruyff en va treure una mica, Van Gaal bas­tant, Rijka­ard una mica més i Guar­di­ola, moltíssim. Pot­ser perquè ell també es va fer allà. Si avui el Barça és elo­giat i enve­jat pels seus èxits, pel seu estil, pel model de club, crec que encara ho ha de ser més per haver sabut tre­ba­llar la seva base. Els que, com és el meu cas actu­al­ment, ens dedi­quem a la for­mació i a la pro­moció de futurs pro­fes­si­o­nals, crec que hem de reconèixer que la Masia és un model d'excel·lència que pos­si­ble­ment es podria apli­car a altres àmbits de la soci­e­tat.